El 1999 es van celebrar unes eleccions autonòmiques ben especials. Per primera vegada l’inabastable Jordi Pujol podia perdre davant l’esquerra. Tenia un contrincant formidable, ni més ni menys que en Pasqual Maragall, qui havia tingut l’habilitat de combatre la sobre-representació de Girona, Tarragona i Lleida amb un curiós pacte amb Iniciativa-El Verds. Garantia als ex-comunistes un lloc de sortida en aquelles circumscripcions no havien tingut mai representació a canvi de la seva retirada i suport a la candidatura socialista. Així va ser com Joan Boada, va ser elegit diputat. A Barcelona tots dos partits competirien.
Esquerra Unida i Alternativa es va desmarcar del pacte. El seu purisme i pedegrí els ho impedia. Així que tot i saber que no tenia res a pelar, va decidir presentar-se en solitari. El resultat va ser decebedor, però il·lustratiu del per què és pràcticament impossible obtenir un canvi polític a Catalunya i del que pot passar el les properes eleccions generals a una Espanya on moltes de les seves províncies es despoblen a marxes forçades. Maragall va guanyar en vots, però va perdre en escons. La seva aliança amb iniciativa va obtenir 55 diputats -52 socialistes i tres iniciatius- mentre que la solidesa de Pujol a la Catalunya rural li va donar 56 parlamentaris i la majoria relativa.
El 44.000 vots d’Esquerra Unida i Alternativa no van servir de res. O potser si. De no haver-se desmarcat de l’acord electoral entre PSC i IC l’aliança hauria tret un escó més en detriment, precisament, de CiU. S’haurien canviat les majories i, molt probablement, Maragall hauria assolit la presidència de la Generalitat quatre anys abans. Pujol va ser president gràcies a EUiA.
La divisió de l’esquerra porta a aquestes coses. A fer-li perdre eleccions i propiciar governs de dretes. Flac favor als interessos dels treballadors. Més en un moment com l’actual, en què el llengut, mentider i presumpte receptor de favors universitaris Pablo Casado, sembla el més moderat dels candidats de la dreta. I això que ha fet seus postulats que defensen gent de la talla democràtica de Marine le Pen i Viktor Orban.
Jaume Moreno
Periodista
@emetent
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org