Felicitat

La setmana passada, en concret el dia 20, es va celebrar el Dia Internacional de la Felicitat. Quina cosa! Durant dos o tres dies vàrem llegir informes i sentir parlar especialistes sobre què és això de la felicitat i perquè hi ha persones que ho són més que altres.

No recordo si ho vaig escoltar o llegir però algú comentava que estem sotmesos a la tirania de la cerca de la felicitat. Avui no te sentit dir que no ets feliç, si ho dius, la gent fuig perquè corres el perill de ser una persona tòxica.

La felicitat per damunt de tot, no valen mitges tintes. I així des de ben criatures. Els nostres infants han de ser feliços i els hem d’evitar frustracions. Una amiga meva, que té bastantes nétes, feia l’altre dia de cangur. Dues de les seves nétes, marrecs de 7 i 5 anys, és evident que posant-se d’acord, li van dir que s’havien inventat un joc: “aquell que tu no ens dius que no a res i no t’enfades”… “I què més!”, va replicar la meva amiga. “Es que si ens dius que no, ens frustrem”.

Aquí ho tenim, la frustració perquè no ens donen la raó a tot, perquè alguna cosa no surt com esperàvem, perquè de sobte un contratemps ens fa trontollar els plans.

Ens hem tornat impacients. Si l’Ipad, el mòbil o el wiffi no responen, per no dir l’ordinador, ens posem nerviosos i comencem a tocar tecles i més tecles a veure si funciona. Si el senyor que està pujant davant teu a l’autobús va una mica més lent o s’entreté en el moment de posar la targeta en el lector, comencem a bufar; si hem de fer una cua una mica més llarga del normal a la peixateria, la cosa es complica; i ja no dic si se’ns cola algú…

Hem de ser feliços, a qualsevol preu, peti qui peti. I si no ho som, o ens prenem unes quantes pastilles per veure si estem millor o callem, no fos cas que ens titllessin de “cenizos”, i això, en aquests temps d’emoticons que riuen, no es cool. Un altra opció, és dopar-se amb llibres d’autoajuda.