Recursos humans

-S’ha acabat l’entrevista.

-Però, no m’ha deixa’t ni explicar-me.

-No tenim res més a dir.

Quina bestiesa podeu haver dit perquè s’acabi així una entrevista de feina? Una meva companya es va atrevir a dir que no podia treballar a llarg termini perquè un cop acabat el curs li agradaria tornar a casa amb els pares. Ella ja intuïa que qualsevol excusa seria bona per no contractar-la perquè quan la entrevistadora la va veure i va poder apreciar el recollit de rastes pèl-roges que portava al cap li va fer mala cara i les va assenyalar amb un gest d’interrogació.

El currículum de la…Berta, li direm Berta, no tenia fotografia precisament per evitar l’efecte dels prejudicis. Si la persona qui li feia l’entrevista s’hagués molestat en preguntar-li quines són les seves aspiracions professionals, els seus punts forts i febles com a treballadora o què creu que ella pot aportar a l’empresa, segur que hagués obtingut alguna resposta que s’ajustés al que buscava, però no va ser així.

Si les persones ja poden ser així d’imparcials i implacables, imagineu-vos les màquines, imagineu centenars d’algoritmes hiperconnectants de forma incansable i sense cap fissura ni sentiment jutjant paràmetres com l’edat, el cognom, el gènere, el país d’origen o el to de pell que apareix a la fotografia. No cal pas que us digui quins perfils tenen més possibilitats de ser convocats per una entrevista oi?

La BBC va fer al 2015 un experiment social que consistia en enviar dos currículums idèntics al mateix número d’empreses però un estava encapçalat pel nom de Mohamed i l’altre pel nom d’Adam. El darrer va rebre el triple d’ofertes que el primer tot i tenir els dos les mateixes qualificacions acadèmiques, experiència laboral o idiomes parlats.

El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i d’Igualtat, a través de l’Institut de la Dona, va posar en marxa, al 2018, un protocol per la implementació de processos de selecció de treball despersonalitzats, és a dir, dels currículums anònims. Empreses i fundacions com Axa Seguros Generales, Banco Santander o La ONCE ja s’hi han adherit però no totes elles l’estan posant en pràctica encara.

És ben cert que feta la llei, feta la trampa i que si s’implementés de manera obligatòria les empreses trobarien la manera de d’obtenir informació personal dels candidats però tot i això, seria un gran pas a la nostra societat, una declaració d’intencions, donaríem a entendre que realment volem trencar els cercles de privilegis i que en la societat que volem construir pels nostres fills, tothom hi té cabuda, amb rastes o sense.