Potser posseït per l’esperit del general McArthur el fugit Puigdemont anuncia solemne que tornarà si surt elegit diputat a les eleccions europees. És el mateix que va dir a les darreres autonòmiques, i els seus fidels encara l’esperen. Com l’esperaven també Romeva i Turull prenent un cafè a l’Àlium del carrer del Call per entrar plegats al Palau de la Generalitat l’endemà de l’aprovació del 155, però tot el que van rebre va ser un missatge que els deia que havia hagut d’anar per tabac a Brussel·les i que si de cas ja els diria alguna cosa quan sortís del maleter. Menys afortunat va ser en Rull que va passar tot el matí al seu despatx del departament de Política Territorial esperant que algú li digués alguna cosa mentre feia de “malote” desobedient.
Turull, Romeva i Rull han hagut de passar uns quants mesos tancats en presó preventiva, quan un sol dia hauria estat massa, perquè un jutge va percebre risc de fugida desprès que altres insignes lluitadors per la independència decidissin seguir les petjades del seu líder, aquest cop cap a Suïssa.
Ara Turull, Romeva, Rull, Bassa i Forcadell es troben davant l’Audiència Nacional dient que tot va ser una immensa broma, que tot era simbòlic, que res anava de debò, que només volien negociar…. Diuen el que molts dèiem en aquella duríssima tardor del 2017, que la independència era impossible i que ho sabien. Que tot va ser un fake. I no sé ben bé per què, però a un li ve al cap aquella campanya del referèndum en la que davant la falta de combativitat dels partits que no reconeixien la seva legitimitat, voluntaris somrients es dedicaven a penjar cartells demanant el vot en contra en nom del PSC, de Ciutadans o del PP.
Eren mesos on els somriures es tornaven en agressives exhibicions de dents quan algú era capaç de dir el que ara confessen els seus líders. On el que ara és l’enèsima jugada mestra, mereixia una condemna rotunda i indignada, acompanyada de qualificatius que anaven del manit botifler, fins a poc amables recordatoris la figura materna.
El judici d’aquests dies a Madrid és un aterratge dur a una realitat que Puigdemont nega. Prefereix obrir debats espuris i eteris sobre si Europa li reconeixeria la immunitat o no, com si ell fos l’únic català del món, com si la seva situació fos l’únic problema d’una Catalunya on creixen les desigualtats i on cada dia hi ha més pobresa. On l’esperança de vida de les capes més empobrides de la ciutadania es redueix i ja és 12 anys inferior a la de les classes benestants.
Davant d’això, Puigdemont proposa una nova Epifania en forma de retorn, obviant que potser una part del problema és que el seu discurs roba la catalanitat a tots el catalans que no són independentistes. Oblidant també que McArthur sí que va tornar a Manila.
Jaume Moreno
Periodista
@emetent
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org