Moralitat i llibertat d’expressió

Deia Plató que una de les característiques dels demagogs és aprofitar-se de la llibertat d’expressió per instaurar un règim tirànic. Aquest dies a Catalunya hem pogut veure que no anava gaire errat. Un actor llença a través de les xarxes socials un insult, l’enèsim, contra Inés Arrimades i una bona part de la societat el condemna. Les reaccions del fans –de fanàtics-, són, primer, treure ferro a la cosa, al cap i a la fi és un comediant que només vol fer riure; per desprès convertir la defesa de l’indefensable en una lluita en favor de la llibertat d’expressió.

Hem vist personatges amb responsabilitats socials i polítiques, com l’Antoni Castellà investir-se com a repartidors de carnets per donar-nos a tots lliçons de democràcia: “potser el tuit no era el més encertat, però s’ha de tenir clar qui hi ha a una i altra banda, i (l’actor en qüestió) està al costat de la democràcia, la llibertat i el dret dels catalans a la independència.

Com ell molts d’altres. Són persones per a qui la justícia o la injustícia, la moralitat o immoralitat d’un acte, no depèn d’un fet per si mateix, sinó de qui vingui i cap a qui es dirigeixi. És un retorn a un tribalisme primari, que atribueix drets des de la pura arbitrarietat, que divideix el món entre nosaltres i ells, que ignora el principi elemental de que els drets i llibertats són, per definició universals.

Gent que ignora que la injustícia, la difamació i la violència sempre està malament, sigui qui sigui qui la cometi. Gent que creu que una cosa és justificable perquè altres ho fan. Gent que oblida que un insult no és llibertat d’expressió, sinó violència, i sovint l’esglaó previ a l’agressió física. Insultar és degradar moralment una persona, convertir-la en una cosa. És oferir una coartada moral a qualsevol eixelebrat que un dia decideixi fer alguna animalada greu i irreparable.