És patriòtic el nacionalisme?

Danilo Kis va ser un escriptor serbi que va viure una duríssima campanya en contra seva per part de la Unió d’Escriptors de Iugoslàvia que el va portar a marxar a viure a París. Oficialment les crítiques estaven fonamentades en la sospita de que les seves obres eren un plagi, però era àmpliament sabut que la veritable raó era la seva postura crítica amb un nacionalisme serbi que veia com una amenaça.

Kis va morir el 1989, abans que Iugoslàvia implosionès en una bany de sang fins a quedar dividida en una munió d’estats minúsculs, però ho va saber veure venir. I va advertir contra un nacionalisme que considerava com una perversió del patriotisme, que convertia l’apreci pel país i la voluntat de servir-lo i millorar-lo en negativitat, “en una categoria negativa de l’esperit, perquè el nacionalisme viu de la negació i per la negació, del nosaltres no som el que són ells, nosaltres som el pol positiu del món, ells negatiu”, cosa que el porta a “una paranoia col·lectiva que no és res més que la conseqüència de la por i de la pèrdua de la consciencia individual”.

Kis advertia de la subtil frontera entre la veritat i la mentida, de com traspassar-la és un dels símptomes de l’autoritarisme; “si no pots dir la veritat calla’t”, “guarda’t de les mitges veritats”, “no parlis en nom de la teva nació perquè, qui ets tu per pretendre representar a qualsevol que no sigui tu mateix?

Sabia que la democràcia havia fracassat a Europa en els anys 1920, 1930 i 1940 per la mateixa raó per la què està fracassant avui en dia; perquè van fallar els valors universals que impulsen el sentiment patriòtic de millorar les vides de la gent que viu al teu país. Davant un conflicte un patriota mira els diferents escenaris i diu, “això pot passar i lluitarem per evitar-ho”, el nacionalista senzillament ho nega categòricament, “això no passarà aquí”. Frase que sol representar el primer pas cap al desastre, i que aquí escoltem massa sovint. Que anem repetint cada cop amb més freqüència, a mesura que la societat s’esquinça en bàndols que s’allunyen sense remei fins esdevenir irreconciliables.