La política econòmica mai s’ha pensat a partir de que hi ha homes i que hi ha dones, si no com si fos un ens abstracte on tots els humans fóssim iguals. En canvi tota la política econòmica està travessada pel fet de ser home o de ser dona. Amb aquestes paraules comença la intervenció de la Sara Berbel al Club Còrtum. I l’economia és indispensable, doncs com ella mateixa diu, les dones difícilment tindrem drets si no tenim accés econòmic, i això vol dir que si no incorporem la perspectiva de gènere a l’economia, difícilment assolirem els dret humans que ens corresponen.
A les societats occidentals la injustícia, ens trobem, en primer lloc, en l’injustícia distributiva, basada en la dificultat d’accedir als recursos. És la que tots coneixem i on les que les polítiques més progressistes se centren més per intentar la seva redistribució, però hi ha altres injustícies de les que habitualment no parlem, com per exemple la del reconeixement. Si el treball que fan les dones a les llars no es valora, això és falta de reconeixement, si les professions on estan les dones estan pitjor pagades que les que fan els homes, això és falta de reconeixement, si quan anem a veure a directors d’empresa no trobem dones, això és falta de reconeixement. Encara hi ha un tercer factor que és el de la representació.
Les dones patim els tres tipus de discriminació assegura la Sara Berbel. Això vol dir que quan fem polítiques per a la igualtat, cal fer polítiques contra el que diem discriminació simbòlica, contra la discriminació cultural. Polítiques que afectin al valor i el prestigi que es dona a les persones.
Pensem que la feina en favor de la igualtat de les dones s’ha de fer des d’organismes específics, però malgrat ser necessaris, el cert és que una persona que porta la política econòmica pot fer molt més, ni que sigui per pressupost. Cal tenir persones feministes en llocs de decisió econòmica. Les necessitem per afrontar coses com la bretxa salarial. Avui les dones cobren de promig un 24% menys que els homes. A principis de segle, la diferència era del 50%. Aquesta diferència es produeix perquè les dones treballen, bàsicament amb contractes a temps parcial. El 74% de tots els contractes a temps parcial els tenen les dones. I no és perquè volen, sinó perquè és el que els ofereixen. L’atur també és superior en les dones. I el mateix passa amb el contractes temporals.
Un altres aspecte fonamental és la segregació horitzontal. Ja abans de néixer estem considerant diferent a un nen i a una nena. Només cal veure els passadissos d’una botiga de joguines, i no només perquè un sigui rosa i l’altre blau, és que en el passadís rosa només hi ha fotos de nenes amb unes planxes fantàstiques, o unes aspiradores moníssimes. Amb això estem dient a les nenes que és el que s’espera de nenes. Us trobareu bojos si espereu trobar una joc de química on surti una nena.
D’això es diu socialització diferenciada, s’educa de manera diferent i s’espera coses diferents. I això fa que escollim feines diferents amb sous diferents. És aquí que ja neix la diferència a la nostra societat. I no passa només durant la infància, també és dona a l’edat adulta, hi ha un aculturament en aquest sentit. Fa pocs dies, al Cosmopolitan, una revista per professionals, tenia com a titular de la seva portada “Limpiar tu casa mejora tu cutis” No es poden dir més coses en una frase tan curta. Veiem constantment anuncis on l’home seu llegint el diari mentre la dona es pinta els llavis, a qui dels dos donaries una feina de responsabilitat?
Aquestes coses fa que donen una valor diferent al que fan els uns i els altres. El resultats és que tenim un seguit de professions feminitzades, on es cobra poc, o molt menys, i professions masculinitzades en les que pràcticament no tenim dones, com són les tecnològiques o les relacionades amb la ciència. És el síndrome de Sísifo, fem esforços en entrar al món laboral, en aconseguir llocs i, al final, es feminitza la professió i automàticament baixa de valor.
També hem de lluitar contra la segregació vertical, que és una cosa tan senzilla com dir que si fem una carrera professional cap amunt, hi ha unes persones que es queden sense arribar a dalt de tot. És el que coneixem com el sostre de vidre.
En aquests moments tenim un 16% de dones en llocs de decisió. Això és poquíssim. La Comissió Europea diu que per a què un col·lectiu tingui alguna influència sobre la població ha de tenir un mínim del 30% en alts càrrecs. I si no estàs a llocs de decisió, també cobres menys, perquè sempre es cobra més quan més amunt s’està.
Tot això condueix a la pobresa femenina, doncs tenen els llocs de treball menys valorats, més precaris i pitjor pagats. Per això ser de cada deu pobres que hi ha en el món són dones. I aquí ho podem constatar en el fet de que el 64% de les persones que cobren la renda mínima de reinserció són dones. La pobresa té rostre de dona i això ho hem d’atacar d’alguna manera. Hem de lluitar per un salari digne. A Barcelona Activa, per exemple, hem fet un protocol pel qual només ens relacionem amb empreses que paguin un sou superior a mil euros i contractin per sis mesos com a mínim. Direu que sis mesos no és que sigui una bicoca, però és que resulta que durant l’any passat el 40% de tots els contractes signats a Barcelona han tingut una durada de menys d’un mes.
Val a dir que el salari mínim de 900 euros és una magnífica notícia. I que ho és sobretot per les dones, doncs formen el gruix de persones que cobren per sota dels mil euros. Ara ens endinsem en un moment on es destruiran molts llocs de treball i es crearan uns altres de nous, però estem en un moment de transició, ens hem de preguntar per què no una renda bàsica universal. Sé que és un tema controvertit, però l’hem de tenir damunt la taula perquè seria una de les mesures que ajudarien a les dones a poder assolir un mínim de dignitat.
No podem oblidar la necessitat d’una nova distribució del temps de treball , que també és molt diferent en funció del sexe. Les dones treballen setmanalment 21 hores més que els homes en tasques no remunerades i la realitat ens diu que mentre no hi hagi igualtat a la llar, no podrà haver igualtat fora de la llar. Aquesta serà la gran lluita del segle XXI. Si més no una d’elles.
Dues coses que han de quedar clares. La primera el temps no arreglarà aquesta situació. Tots els estudis que tenim, fins i tot els del Fons Monetari Internacional, que no és precisament sospitós de feminisme, diuen que amb sort trigaríem 150 anys en assolir la igualtat. Això significa que són necessàries polítiques actives i accions concretes.
La segona la voluntarietat no funciona. Ara fa dos anys la Vivianne Reding, que era comissària europea, va intentar aconseguir la paritat a les empreses, i va donar cinc anys a totes les companyies d’Europa per assolir-la de forma voluntària. Passat el primer any es va reunir amb les empreses que volien tenir-la, només es van presentar catorze. Ha d’haver quotes i ha d’haver lleis, encara que només siguin temporals, per establir un equilibri que ara no existeix.