L’ordre dels factors

De vegades cal llegir els clàssics per entendre-ho tot, i és fent aquest exercici que un es retroba amb una frase d’Edmund Burke, un pensador i polític angles que es preguntava, ja al 1790 i a propòsit de la Revolució Francesa: “Quina mena de raó és aquella en què la determinació precedeix a la discussió?” I en aquesta pregunta ens trobem amb el perquè de tot plegat.

La democràcia és el reconeixement de les minories. Garantir que tothom pugui expressar les seves opinions i, amb elles, teixir acords assumibles per àmplies majories de la població. Si la qüestió té una especial transcendència, es pot sotmetre a la ratificació a través d’un referèndum –del llatí “refero” tornar a portar- per consultar una societat que coneix les raons i les conseqüències de la decisió que es vol ratificar. I aquí, com gairebé a tot arreu, l’ordre dels factors si que altera els resultats. Alterar l’ordre genera caos i divisió.

Ho veiem aquests dies al Regne Unit, on s’està fent ara el debat que hauria d’haver precedit al referèndum sobre el Brèxit. La civilitzada i multicultural Anglaterra veu amb sorpresa com, de cop, sovintegen les agressions xenòfobes i com un govern i un Parlament desunits i incapaços de fer front a la realitat aboquen el país a l’abisme.

També ho veiem a Catalunya, on un pseudoreferèndum d’independència ha portat a una paràlisi política que, fins i tot, ha impedit que es reuneixi el Parlament més d’una vegada –normalment quan es debaten lleis de contingut social-, i ha despertat un populisme que, amagat darrera d’una bandera, sigui catalana o espanyola, crida a l’enfrontament entre ciutadans. Els nacionalismes sempre necessiten d’enemics per justificar-se.

El problema del debat és que sovint, si és honest, obliga a dir als ciutadans coses que no els agradarà d’escoltar. Mala peça al teler en uns temps on el que es porta es entendre als electors com una parròquia disposada a empassar-se promeses impossibles, encara que sàpiga que són falses. I aquí és on fructifiquen referèndums amb els que desdir-se de responsabilitats pròpies i defugir dels problemes reals amb conflictes ficticis.

Pel camí s’aplana el camp a un caciquisme que segueix més viu que mai, on uns pocs aniran fent i desfent sense que ningú els qüestioni ni s’hi fixi gaire. L’ira i l’odi ja s’han sembrat i són narcòtics poderosos que ens aparten de la realitat fins a fer-la monocromàtica, fins a obligar-nos a ignorar a l’altre, a negar-lo i enfrontar-nos amb ell. Així és com es mata la llibertat amb vots. Això és el que hi al darrera de tot populisme: utilitzar el nom de la democràcia per destruir-la. Aquest és el perill en què es veu immersa avui Europa.