“La meva hipòtesi és que el procés no s’acabarà mai, que és com un llossa que ens ha caigut a sobre i que no hi haurà manera que ens la traiem”. Amb aquestes paraules comença en Jordi Amat la seva intervenció als debats del Club Còrtum. Porta al damunt el llibre de Maurici Serrahima “Mentrestant”.
Una obra on Serrahima que va sobreviure gràcies a que en Josep Benet va fer algunes còpies picant a màquina. Un assaig lúcid al darrera del qual hi ha la idea de veure que es pot fer mentre duri el franquisme, la renúncia a resignar-se i a preparar un futur, que més tard o més d’hora havia d’arribar, on fos possible tornar a fer política.
El nostre present no té res a veure amb el de l’any 1044, quan es va escriure l’obra, però és un altre mentrestant, és un moment d’anomalia en el què les possibilitats de fer política són, com a mínim, problemàtiques. Davant d’això hi ha una postura que és el pur escepticisme, és la idea de Coscubiela al seu “Empantanados”, és el no hi ha res a fer. Un escepticisme que és una postura intel·ligent, però que no pot convertir-se en normalitat, doncs suposa perpetuar els problemes i fer que la societat no avanci. Si que es pot fer una cosa, que és pensar en què fer mentrestant, dins de les nostres possibilitats.
Serrahima segueix la idea de la incapacitat congènita dels catalans per governar-se que defensa en Vicens Vives a la seva “Notícia de Catalunya”. Intentar entendre el procés des d’aquest punt de partida, o pensar que un dia els catalans en vàrem anar a dormir autonomistes i l’endemà ens vàrem llevar independentistes, resulta una explicació insuficient. Cal veure en quins moment els desenvolupament de l’Espanya constitucional s’han anat trencant.
És necessari identificar el procés com una experiència política molt intensa, durant la qual el catalanisme polític ha canviat i ho fet per sempre. Aquesta és una de les lliçons que cal assumir. El món de la pax pujolista i socialista s’ha acabat, i la nostàlgia d’aquest món no ens ajuda a construir futur. Cal assumir que la funció que havia assumit el catalanisme com a marc consensual de la societat catalana des de la transició fins el 2008-2010, ja no hi és i que la seva forma de relacionar-se amb Espanya ja no és operativa, i que encara no sap quin és el paper a favor o en contra que ha de jugar respecte la governabilitat de l’Estat.
Cal assumir també una altra cosa, molt difícil d’admetre pel catalanisme, però avui políticament indiscutible, és que el catalanisme funcionava quan aconseguia articular Espanya com un Estat plurinacional, però Catalunya també s’ha de construir des d’una perspectiva plurinacional, i aquesta és una altra de les lliçons de l’any passat. És una de les conseqüències col·laterals de la situació emocional viscuda la tardor passada, quan vàrem veure que una nació que hi havia a casa nostra va sortir a afirmar-se quan es va sentir exclosa. Aquest és un altre dels fets que ens impedeix de tornar al món d’ahir.
Una altre de les coses que caldria entendre, especialment fora de Catalunya, és que l’independentisme no desapareixerà. És una opció sòlida i que avui compta amb dos milions de seguidors, amb els que no pot aconseguir els seus propòsits, però si entorpir el funcionament normal d’Espanya.
També es interessant entendre que tots tenim ferides, que cal treballar per una certa reconciliació interna. Fa uns mesos, quan es va celebrar el primer aniversari de l’1 d’octubre, es van fer a la presó Model unes jornades reflexió en les que es veia massa clar el tipus de decantament que podia tenir aquesta celebració, bàsicament perquè recordem la violència que es va produir, que va ser indignant, però oblidem a la gent que es va quedar a casa, cosa que també era un acte d’afirmació política democràtica. Com ho va ser sortir quan pensaves quedar-te a casa perquè estaves indignat amb el que estava passant. Hi va haver molta gent que es va quedar a casa i que les càmeres no les han enfocat, i també són ciutadans de Catalunya i tenien les seves raons democràtiques per prendre la decisió que van prendre.
Cal treballar per la reconciliació, deixar d’inflamar emocions. Ho fem des del grup pròleg, on gent crítica amb el procés provinent de diferents àmbits debatem, i una de les conclusions és que la situació de presó preventiva que viuen els polítics que van impulsar el procés és inacceptable. Això es va traduir en un manifest que, pensàvem, no donaria gaire de si, però era un punt de partida que permetia un cert diàleg. Vàrem descobrir que hi ha menys espais de diàleg de gent crítica amb el procés dels que ens pensem. I aquesta és una de les condicions necessàries per la reconciliació convivencial i política. El polítics no podem liderar aquesta reconciliació hores d’ara. Amat recorda que fa poc el president Torra li va confessar que només ha parla dues vegades amb la cap de l’oposició, Inés Arrimades dos cops, un va ser per telèfon. No s’han creat espais de diàleg. I el que és pitjor és que hi ha gent que treu rendiment polític d’aquesta absència de diàleg. Per tant, qui ha de construir aquests espais és la societat civil.
Ens hem convertir en ionquis del procés. Aquest problema domina tant la nostra vida política, que tot es mira a partir de la seva perspectiva, ens dóna una dosi diària de política emocional que ens dificulta entendre altres coses que estan passant, o atendre molts desafiaments que han d’afrontar societats com la nostra.
Hi ha una enorme dificultat per veure sortides a aquesta situació, de fet s’han escrit més de 400 llibres sobre el procés, i molt pocs són propositius. La situació que causen els propers judicis, la feblesa accelerada del govern de la Generalitat, la fragilitat del govern espanyol, contribueixen en fer molt difícil pensar en sortides a curt o mig termini. En tot cas, el procés acabarà el dia que es trobi una sortida que passa inevitablement per identificar de quina manera els catalans podem exercir un vot excepcional que impliqui el reconeixement per part de l’altre, i aquest altre és la resta d’Espanya, de que els catalans conformen un subjecte polític.