El Govern de la Generalitat no ha aprovat una sola llei en el decurs del darrer any. No ha fet res. I no fer res suposa un menysteniment cruel envers el 24% de nens que a Catalunya viuen en risc de pobresa. És llençar una mirada indiferent i plena d’estultícia sobre les empreses que abandonen el país. No fer res, significa perpetuar les creixents dificultats que tenen avui en dia els catalans per accedir a un habitatge, escopir sobre les maletes dels desnonats o condemnar als treballadors amb sous que no els permeten sortir de la misèria a una precarietat eterna.
No fer res, suposa ser incapaç d’afrontar la realitat o, més ben dit, acceptar que la realitat et desborda sense que tinguis la més mínima capacitat d’interactuar amb ella. O senzillament que la realitat del govern de Catalunya no s’adiu amb la realitat de catalans, ni tan sols amb la d’aquells que han dipositat les seves il·lusions i les seves esperances en els partits que li donen suport. No fer res vol dir, ni més de ni menys, que als consellers i conselleres que seuen cada dimarts a la Sala Tarradellas del Palau de la Generalitat els hi va massa gran el càrrec. Que són incapaços, fins i tot, de donar el més mínim impuls als seus propis projectes.
Possiblement la gesticulació compulsiva i incendiària a la que ens té acostumats el Govern tingui molt a veure amb aquest trist balanç. Al cap i a la fi, contemplar la buidor de dotze mesos en blanc genera el vertigen d’haver d’enfrontar-te amb la teva incompetència, sobretot quan manca el mínim de valentia, o de dignitat, com per assumir-la. Per què al final, quan un no fa res, tampoc no té a qui culpar de les seves mancances. No hi ha un Madrid, o un Estat Espanyol, o una Europa sobre la que carregar les tintes. Es clar que sempre quedarà el 155, però potser és millor passar de puntetes sobre el tema, no fos cas que ens adonéssim que, durant aquells mesos, van seguir pilotant la Generalitat, des de les seves ben remunerades cadires, personatges com en Pere Aragonés i l’Elsa Artadi. La veritat és que tampoc tindria gaire sentit quan ja han passat més de set mesos i desprès que una de les primeres mesures preses per la majoria independentista fos no reunir el Parlament.
L’acció del Consell Executiu de la Generalitat ha esdevingut una mena de joc dels disbarats. Una espècie de concurs a veure qui la diu més grossa, sense cap altra finalitat que la d’amagar que en veritat Catalunya no té Govern i, tal vegada, evitar una reflexió que probablement ens duria a concloure que quan una persona ocupa un lloc de treball –o un càrrec públic- sense fer res de res, el que veritablement està fent es robar a qui li paga, en aquest cas als ciutadans de Catalunya. Una conclusió sens dubte perillosa per qui ostenta una conselleria ja, no diguem, la presidència.
Per això cal mantenir la gent distreta, crear polèmiques estèrils i eternitzar un conflicte que cada vegada sembla més profund, més dens, més fosc, més perillós. Per això cal dirigir-se a les passions més baixes de l’ésser humà. No fos cas que a algú li donés per pensar i s’acabés veient el percal.
Jaume Moreno
Periodista
@emetent
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org