Quan era petit una amiga dels meus pares iniciava a la meva germana en l’art de saltar la corda. Tot i que estava considerat un joc de “nenes” de tant en tant, amb l’excusa de passar el tedi de les llargues tardes d’estiu, jo també m’apuntava a la gresca.
Per mantenir la cadència dels salts cantàvem cançons, sempre en castellà, amb lletres ben estranyes: la reina de los mares era la més utilitzada, però la que més em cridava l’atenció era Antón Carolina.
Han passat els anys, molt anys, i sovint em torna al cap la maleïda cançoneta. “Antón Carolina mató a su mujer, la puso en un saco y la dio a moler; el molinero dijo esto no es harina sino la mujer de Antón Carolina” . I encara avui em reafirmo al que ja d’adolescent opinava: els llegats culturals, per molt enriquidors que siguin, no sempre són el millor exemple a transmetre a les noves generacions.
Aquesta cançó, i moltes altres, normalitzaven, conscient o inconscientment, una suposada supremacia de l’home sobre la dona i estandarditzen el que hauria de ser un excepció execrable: la violència contra les dones. Malauradament la mainada de la meva generació va aprendre d’això. En conseqüència no és d’estranyar que per una part d’un sector de la societat la justificació de la violència masclista i als feminicidis encara perduri.
Contra la violència de gènere només hi ha una solució: una bona educació, cal la lliçó de pares i educadors, calen comentaris assenyats, calen propostes de reflexió, cal el rebuig de qualsevol incitació a la utilització de la força, cal fomentar el diàleg, cal promoure la igualtat. I el que no cal són tradicions culturals que fomentin violència. No tot s’hi val.
Enric Llorens
@enricllorens
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum.
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment al teu correu electrònic, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org