Assisteixo, atònita, a la degradació més absoluta de la política. Amb algunes sortides de to al Congrés dels Diputats més típiques de bufons de la cort que de parlamentaris a qui paguem amb diners públics perquè ens representin i millorin la nostra qualitat de vida. Una degradació que cada cop més surt de les esferes establertes per copar mitjans molt més directes. Es diria que vivim l’era de la política a cop de tuit, una era inaugurada per Trump, i de titular populista que circula per whatsapp, més anclat en la por i l’emoció que en la raó. Llegiu sinó les anàlisis de l’ascens de Vox a Andalusia o les darreres declaracions de Quim Torra apelant a la via eslovena.
Jo, que em declaro fervent seguidora de la política en majúscules com a forma de transformació social, i de la democràcia com el millor sistema conegut fins ara per a la governabilitat, m’esgarrifo quan sento i veig tanta irresponsabilitat en càrrecs públics; tantes paraules altisonants de camins confosos per amagar la falta de gestió en un cas i per guanyar vots a costa del sentir i el patir de la gent en un altre.
No, ho sento, no tot s’hi val en política. I cal apelar a la responsabilitat del relat que es construeix; perquè aquest relat es fixa en l’imaginari col·lectiu a base de repeticions, i crea uns escenaris molt concrets, uns escenaris, tinguem-ho clar, que són volguts, desitjats i buscats pels autors del relat. No es pot alentar els CDR i condemnar els mossos, i apelar a una via, l’eslovena, que va desembocar en la primera guerra balcànica, i ser el president de la Generalitat de Catalunya. No es pot arribar a un parlament apelant a la Reconquesta, culpant la immigració il·legal de quedar-se amb la feina i les ajudes públiques, les feministes d’oprimir la meitat de la població, afirmant que la Guerra Civil la va provocar el PSOE o manifestant que vas armat pel carrer primer per protegir-te d’ETA i ara per protegir la teva família, com fa el líder de Vox; no es pot arribar a un Parlament inventant que part de la societat és el costat fosc que cal destruir.
No es pot, o sí que es pot, com hem pogut veure, però aquest és un joc molt i molt perillós que no augura un futur gaire clar ni fàcil. Transitar pels foscos camins de la por, amb l’argument de o bé estàs amb mi o la foscor s’apoderarà de tots i totes, perquè la resta està en el camí equivocat i només jo tinc la veritat absoluta i la clau que t’ofereix la llibertat i el benestar és un terreny pantanós que les esquerres pacífiques i conciliadores ens hem d’afanyar a desactivar, que no combatre. I ràpid.
Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org