Vagues

La realitat ha esclatat a la cara d’un govern de la Generalitat que, distret en la construcció d’una república imaginària, ha ignorat la gent del país. Avui una 28 % dels nens catalans viuen en risc de pobresa, els estudiants han sortit al carrer per demanar que es rebaixin unes taxes universitàries que són les més altes, i de llarg, d’Espanya. Un col·lectiu tradicionalment fidel a l’ordre establert, com és el dels metges, ha protagonitzat una vaga per reclamar que es reverteixin unes retallades que posen en crisi el sistema sanitari i, amb ell, la salut dels catalans. Els bombers, tan fidels fa pocs mesos a la causa independentista, també ha girat la cara al govern i, pel que sembla, encara vindran algunes protestes més.

Allò de que la culpa és de Madrid i que el nou país que ha de néixer vindrà amb un pa sota al braç, ja no cola, tal i com ho va poder constatar l’Eduard Pujol fa pocs dies, quan va tenir la desafortunada idea d’afirmar que qüestions com les llistes d’espera no res més que distraccions que ens desvien de l’essencial.

Calia un cop d’efecte que donés alè vital a un independentisme encara fort, però desencantat amb els seus líders i desmobilitzat. I aquest ha arribat en forma d’una vaga de fam protagonitzada per en Jordi Sánchez i Jordi Turull. Els dos presidenciables, els dos al costat de Puigdemont, els dos en competència amb ERC i el mateix PdCAT per veure qui té un pedegree independentista més impolut.

Han pres una decisió probablement inspirada en figures heroiques, com ara la de Gandhi, però que aquí a Espanya té com a precedent més immediat el d’Iñaki de Juana Chaos, responsable del comando Madrid d’ETA i vinculat amb l’assassinat de 25 persones. Va iniciar la seva vaga de fam per protestar per una condemna que considerava injusta i va arribar ben lluny, però no fins al final. Ara regenta un bar a la ciutat veneçolana de Chiriviche.

Qui si va arribar fins al final va ser Bobby Sands, un líder de l’IRA que es va deixar morir, sense que el seu sacrifici canviés gaire la situació d’Irlanda del Nord. Avui encara hi ha qui el recorda per haver estat elegit parlamentari durant la seva vaga. Dels altres 10 activistes nord-irlandesos que s’hi van deixar la vida no se’n recorda ningú.

Com tampoc ningú recorda l’Amadeu Casellas Ramon, un personatge que va protagonitzar diversos atracament a bancs per finançar el moviment anarquista. Ell també va fer una vaga de fam el 2009. I va aconseguir un rebombori important. Joan Tardà, Gerard Quintana, Manu Chao i l’escriptor Mathew Tree van arribar a enviar un escrit a l’aleshores consellera de Justícia, Montserrat Tura, per exigir el seu alliberament. La confusió entre el poder executiu i el legislatiu, així com la necessitat de llegir Montesquieu sembla que ve de lluny.

Al final les vagues de fam acostumen a generar molt soroll per acabar en no res. Però al cap i a la fi, l’objectiu real d’aquesta vaga no és cap altre que generar soroll. Si pot ser, prou fort com per revifar als fidels a la causa i, de passada, tapar una mica les reclamacions d’una societat que s’ha anat empobrint de forma accelerada en els darrers 10 anys, i que comença a adonar-se de que té problemes massa urgents com per esperar una independència qué cada cop són menys els que la veuen com una possibilitat real.

Jaume Moreno
Periodista
@emetent