Nou sopar del Club Còrtum. Aquest cop amb un convidat de luxe, com és el MH President de la Generalitat José Montilla, que parla de les conseqüència de mentir en la vida política d’una país. En concret Catalunya.
Montilla ens explica que sovint, en l’exercici de les responsabilitats de govern, no es pot dir tot el que un pensa ni tot el que un sap, per simple prudència o per respecte, És important mesurar les conseqüències de les teves declaracions i l’impacte de les teves paraules. Però una cosa és controlar els que es diu, i una altra molt diferent és mentir deliberadament.
Apel·lar a la raó és una cosa que cotitza a la baixa en aquesta època de fake news. Trump, Bolsonaro, Orban, per no parlar d’altres polítics més propers., que tots coneixem i que molts tenim al cap, han convertir el debat polític en un simple joc de paraules, com més cridaneres millor, per donar sortida sense cap escrúpol a les passions i a les pors de la gent.
A casa nostra s’ha jugat durant massa temps amb les paraules. S’ha forçat el seu sentit, s’ha apostat per l’ambigüitat i s’ha mentit. No és un fenomen nou, ja s’ha fet en altres moments de la història. I sé que això molesta, però un dels moments en que es va produir és durant els anys 30 del segle passat.
Avui a casa nostra alguns creuen que viuen en una república, altres diuen que la volen construir –alguns virtualment, a les xarxes- i per mantenir la ficció cal seguir proclamant una mentida, sense la qual aquest discurs polític no es podria mantenir. Cal seguir afirmant que Espanya roba a Catalunya, que hi ha 16.000 milions que perdrem si seguim vinculats a Espanya i que segueixen amagant les conseqüències d’una eventual independència respecte la nostra pertinença a la Unió Europea o que, com va dir una ex consellera d’educació, tot això anava de farol.
És tan gros l’embolic, que ara ens cal a tots molt de coratge per atrevir-nos a dir les coses, com per exemple que en nom de la democràcia no es pot prescindir de l’Estat de Dret, ni derogar l’Estatut sense disposar de la majoria qualificada, ni crear institucions falses que no deriven de cap decisió democràtica, per denigrar i deixar en segon terme les institucions pròpies de govern.
Entre tots hem col·locat el nostre país en un cul de sac. Vivim moments d’una forta tensió política, que es tradueix en tensió social i en tensió ciutadana. Estem al mig d’un conflicte institucional que no hem sabut resoldre i que, malauradament, una part d’ell s’ha situat en el terreny judicial, on la política no té cap capacitat de control, ni en el temps, ni en els continguts.
La troca s’ha embolicat de tal manera que avui ja n’hi ha molts que no recorden, i d’altres que no volen recordar, per què estem aquí. I per què estem així.
Les causes d’un problema complex són sempre complexes, però a risc de flexibilitzar excessivament l’anàlisi, podem resumi-ho en dues: les deficiències del sistema d’ordenament territorial a Espanya i l’impacte de la crisi econòmica a la societat catalana. A això cal afegir irresponsabilitats, manca de sentit d’Estat, deslleialtat…
És evident que a Catalunya volem més i millor autogovern, volem institucions adequades per la nostra societat. Necessitem més capacitat per decidir quines són les millors polítiques que ens volem donar els catalans. I també ens cal més capacitat per posar en marxa aquestes polítiques. Necessitem més capacitat per influir en les polítiques que depenen de l’Estat espanyol i d’Europa, tot i ser conscients que el món del segle XXI no és igual que el del segle XX, que vivim en un món de co-sobiranies i interdependències fruit, entre d’altres coses, del procés de globalització. Millorar l’autogovern és possible i convenient desprès d’anys de funcionament que ha creat una experiència acumulada que ens assenyala les deficiències que convé corregir.
Això és complicat. Una de les conseqüències del procés és que la predisposició de les forces polítiques espanyoles a fer les reformes que necessitem és menor que fa uns pocs anys. S’han creat masses anticossos i s’han trencat les relacions de confiança necessàries per abordar un acord tan complex. Catalunya ha perdut aliats, i això inclou suports socials.
Constatar aquestes dificultat no ens pot portar a renunciar al nostre objectiu d’un nou pacte constitucional, però caldrà treballar molt, i fer-ho especialment a Catalunya. Si nosaltres, els catalans, no som capaços de posar-nos d’acord, no podrem convèncer a ningú i la situació es pot estancar durant força temps.
La intransigència d’uns i altres en ha impedit de trobar solucions. El govern de PP no va entendre que aquí hi ha un problema de fons, i el govern català va iniciar un camí que no ens ha dut enlloc. Des d’aquí algú va creure que es podria prescindir de l’Estat de dret i que això no comportaria costos per la societat catalana, ni tampoc pels protagonistes d’aquelles decisions.
En el ple dels dies 6 i 7 de setembre es va intentar liquidar la Constitució i l’Estatut, desprès van desobeir –com havien fet abans- al Tribunal Constitucional per convocar un referèndum il·legal i van proclamar la famosa DUI. Això és el que va portar a l’aplicació de l’article 155 i a la intervenció de les nostres institucions d’autogovern.
Des del govern del PP es va considerar que la feina l’havien de fer les torres i van abandonar irresponsablement les seves obligacions com a governants. Els sectors més moderats i més lleials de Catalunya, es van fer intents per convèncer al govern espanyols de la imperiosa necessitat de fer política, de no deixar les coses exclusivament en mans de la justícia. I uns i altres es van equivocar molt. I així portem ja més de sis anys malbaratats. Amb una acció de govern sota mínims i sense que es dibuixi a l’horitzó una sortida fàcil que ens retorni a una certa normalitat.
La sensació que hi ha al país és també d’una certa frustració. Uns decebuts perquè la promesa formulada pels seus líders de que tindrien la independència en 18 mesos no s’ha complert. Tot el procés ha acabat en un gran fracàs, d’aquí la desorientació del món independentista. És molt difícil entrar en una nova etapa de l’autogovern sense dir la veritat. I la veritat és que el procés d’independència ha fracassat. Qui s’atrevirà d’entre ells a dir-ho?
Altres també estan decebuts perquè consideren que no hi ha hagut prou fermesa davant la vulneració del marc legal i per exigir responsabiliats. Moltes persones contràries a la independència viuen molestos i preocupats perquè se’ls negui la seva catalanitat, i fins i tot les seves conviccions democràtiques, pel simple fet de pensar diferent. I al mig, segurament molts més del que sembla, que treballen per reconstruir ponts malgrat totes aquestes dificultats a les que feia referència.
Aquesta situació va créixer al mig de la crisis econòmica més gran que ha viscut el món occidental des de començaments del segle XX. Convé que tinguem clar que un dels principals efectes de la crisi econòmica és la desconfiança de la gent en la política i en les institucions. Molta gent creu, i amb raó, que el repartiment dels sacrificis durant la crisi econòmica no ha esta just. I que ara, quan l’economia torna a créixer, el repartiment dels beneficis tampoc no ho és. Fan responsables als que governen, siguin del signe que siguin. Tinguin o no culpa dels efectes de la crisi.
Encara que avui a Catalunya i al conjunt d’Espanya tinguem creixements positius, no podem oblidar realitat socioeconòmica del nostre país, ni que tenim un creixement que no és just ni sostenible. Durant la recessió la desigualtat ha augmentat, i aquesta desigualtat és real i es tradueix en pobresa infantil, milers e llars sense recursos suficients, per molt que els seus membres tinguin feina, en milers de treballadors amb contractes precaris i en servei públic que encara pateixen les retallades i estan a la vora del col·lapse.
Les bases del nostres creixement no són les correctes. Hem de créixer en sectors més sostenibles, més estratègics, en cal incrementar el nostre esforç en recerca i innovació, millorar les nostres infraestructures…
Hem de preparar-nos per un nou horitzó amb menys bonança econòmica. Sense l’ajut dels vent de cua, amb una certa baixa de comerç mundial, la inestabilitat dels preus del petroli o les tensions derivades de la política proteccionista de Trump, podem patir.
Aquesta segona causa de la situació que estem vivint queda en un segon terme perquè tot allò que no tingui que veure amb la independència ha desaparegut de la política, malgrat que aquests dies torni a aparèixer d’una manera, segurament encara insuficient atesa la magnitud de la situació.
A Catalunya no s’ha parlat d’aquestes qüestions socials o de la degradació dels serveix públics. I no pot ser que restin amagades per un debat interminable sobre el procés que dura ja més de sis anys. Només cal fer un exercici que és veure les resolucions adoptades desprès del Consell de Govern que se celebra cada dimarts. És sorprenent veure l’absència de mesures rellevants, d’iniciatives legislatives o reglamentàries o de cap altre mena. També es pot repassar l’activitat del Parlament, on veiem una activitat declamativa, una tasca que fa l’oposició , però les iniciatives del govern van per la via de fer comissions d’investigació sobre qüestions, algunes d’elles inversemblants com la Casa Real, l’aplicació del 155, que omplen l’agenda, ofereixen titulars, però que no aporten res, ni serveixen ni serviran per adoptar cap mesura que pugui millorar les coses. De mentre, l’activitat legislativa queda parada tant per la incapacitat del govern d’arribar a acords amb l’oposició, com per la manca d’entesa entre els partits que donen suport al govern.
El resultat de tot plegat és un debat polític impregnat d’emoció i d’intransigència, i mancat de sentit comú i de realisme. Això genera tensions a tots els àmbits del país. I ho podem veure tots en els nostres cercles d’amics, a les nostres feines o a la família. La tensió política que es respira avui a Catalunya perjudica l’economia, perjudica el prestigi i la reputació del país de les seves institucions. És especialment preocupant el deteriorament de l’autogovern i de les institucions, doncs els governs estan per governar i si nomes s’utilitza per fer gesticulacions, als final es resenteixen.
No trobarem solució a la millora del nostre autogovern si no som capaços de superar l’esquinçament de la nostra societat. S’han comes massa errors i ara patim les conseqüències. Estem instal·lats en un bucle del que sembla ser que no hi ha manera de sortir. No es toquen els problemes reals, que tenen a veure amb qüestions com el finançament, la redefinició de competències, la participació en les decisions de l’Estat que ens afecten com a comunitat, la inexistència de mecanismes federals per resoldre les controvèrsies…. Això, des de la racionalitat té solució, però instal·lats com estem en el món de les emocions, les coses són molt més complicades.
Per això ara és important aprofitar aquesta finestra d’oportunitat que ens dóna que hi hagi un govern que estigui disposat a parlar, a negociar, a buscar solucions i fer gestos de reconeixement de la singularitat del país. Tot això en el marc de l’escrupolós respecte cap a l’Estat de dret que mai no s’hauria d’haver perdut. Malgrat la insistència de moltes persones del món independentista en dir que res no ha canviat, el cert és que en privat reconeixen que si són moltes les coses que han canviat. I avenços importants en la relació entre els dues administracions. Com a mínim els governs parlen i acorden coses. Un diàleg que podria donar més fruits si s’aproven els pressupostos generals que proposa Pedro Sánchez i que suposen una important dotació econòmica per Catalunya.
Aquesta normalització serviria per anar refent llaços de confiança. Però hi ha un escull que ho complica tot, i és el dels presos. La decisió de mantenir la presó preventiva és exagerada, com ho és també la qualificació dels delictes. Però amb això tampoc podem mentir. No està en mans del govern decidir quines seran les decisions dels jutges ni les sentències. Pensar que en un Estat democràtic com és Espanya els governs poden decidir quines seran les decisions dels jutges. Els sobiranistes més honestos ho saben, però no s’atreveixen a dir-ho.
El millor que podem fer és esperar el que diguin els jutges i desprès analitzar la situació i prendre decisions. Acatant sempre les sentències. Respectant sempre l’Estat de dret. En tot cas, subordinar tot el que pugui passar en la vida política d’un país al resultat d’un judici, és un error.