La gran sorpresa de Pablo Casado en el poc temps que porta al front del Partit Popular ha estat l’haver abraçat sense cap mena de complex un discurs ultranacionalista, que exigeix mà dura amb les vel·leïtats dels díscols catalans i beu ideològicament d’una interpretació rància i protofranquista de la història d’Espanya. L’objectiu és recuperar per l’extrema dreta un vot que no està perdent per una qüestió ideològica, sinó per l’envelliment dels seus votants i, sobretot, pels innombrables casos de corrupció que afecten encara al seu partit.
El resultat no sembla ser l’esperat. El PP no creix, però en canvi si que desperten forces fosques i declaradament neofeixistes com ara Vox. Forces que sempre havien estat rondant, però que mai acabaven de quallar perquè un dels tabús de l’Espanya democràtica era dóna’ls-hi la carta de naturalesa que els ha regalat Casado amb el seu discurs.
Casado ha trencat aquest tabú i ha legitimat amb el seu populisme desfermat els postulats ideològics de l’extrema dreta més dura. Això no s’ha traduït en un guany de vots pel seu partit sinó en l’emergència de Vox.
El nou líder del PP ha comés el mateix error que l’Artur Mas, qui també cercat per la corrupció i temorós d’haver de pagar una factura, a la que havia de sumar-se també la de les retallades, va trencar el tabú independentista, va legitimar el seu discurs i va estar a punt de perdre la les eleccions i l’hegemonia convergent, fins el punt que ERC va esdevenir un competidor seriós. Res del que ha passat a Catalunya en els darrers anys es pot entendre sense això.
El resultat de tot plegat és una Catalunya dividida, enfrontada i cada cop menys atractiva pel món dels negocis, que perd pistonada de forma cada cop més accelerada respecte la resta d’Espanya. El panorama en el partit que un dia va ser Convergència no és gaire millor. Cada cop més minso, amb enfrontaments més que evidents entre els seus líders, sense un discurs clar i coherent i pendent d’una OPA hostil impulsada per part d’algun fugitiu.
L’exemple de Mas demostra que la irresponsabilitat a política té un preu força car, i que qui acostuma a pagar-lo és el poble. Que Casado no hagi après dels errors aliens i arrossegui, de la mà del seu discurs xenòfob i identitari, al seu partit, i amb ell al país, a una aventura de conseqüències difícils de calibrar és, a més, una forma greu i perillosa d’estultícia.
Jaume Moreno
Periodista
@emetent
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org