Decisió

Camina a pas lleuger, la doctora li ha dit que és sa i que a seva edat és el que li convé, per això de l’osteoporosi. La caminada sol durar entre 45 i 60 minuts i ara, quan la fa, ja es fosc (el canvi d’horari). Els carrers, en el circuit que acostuma a fer de la feina a casa, tenen voreres bastant amples, la qual cosa s’agraeix, excepte un tram en el que cadires de rodes, cotxets, patinets, carros de la compra i alguna bici, competeixen amb els vianants en un precari equilibri de no agressió.

Últimament, tal vegada per la impactant campanya de la DGT sobre el perill de l’ús del telèfon mentre es condueix, s’ha fixat que es molta la gent que circula pel seu costat amb el telèfon a les mans i el cap cot mentre escriu un missatge, quasi sense aixecar els ulls de la pantalla. De tant en tant, no sempre, les mirades d’aquesta gent, que sembla engolida per una capsa de petites dimensions, es dirigeixen a l’horitzó per calibrar quan de prop està el proper semàfor. Pensa que potser el telèfon es igual de perillós caminant que anant en cotxe.

Com pot ser que tanta gent tingui necessitat de comunicar-se al mateix moment?, es pregunta. Si, a més, quasi no s’hi veu! De sobte se n’adona que el seu telèfon vibra a la bossa que porta creuada i es para per obrir-la. Treu l’aparell i mira qui li escriu. Al parar, la persona que camina darrera d’ella xoca amb la seva esquena. “Ui!, perdó”, diu la que ha xocat. “Ui!, perdó”, respon la que ha parat en sec. Totes dues es miren i, en baixar el cap, veuen que a les mans porten el telèfon agafat com si fos una criatura, no fos cas que caigués a terra.

Des del xoc imprevist, la meva amiga ha pres una decisió: controlarà ella el telèfon i no a l’inrevés. I ha fet una mena de bons propòsits que es poden resumir en: contestarà WhatsApp en moments concrets del dia, i no es posarà nerviosa si veu que n’hi van enviant. “Si és urgent, ja em trucaran”, es diu; penjarà fotos un cop al dia i consultarà Facebook al matí o al vespre, i no sempre “en definitiva hi participo poc”, pensa. No parlarà per telèfon al autobús o al metro, a no ser que sigui urgent… tot per intentar tornar a una certa normalitat sense que un apèndix pla i lleuger li marqui el ritme de la caminada que tant li convé.

Mercè Beltràn