Per raons diverses, tantes com te la mort, en l’últim mes he assistit a cinc cerimònies de comiat. Tres eren persones grans, tot i que podríem dir que no tant com per morir. Les altres dues eren molt joves, massa. Totes cinc van morir de càncer, malaltia que en cada cas ha tingut una evolució molt diferent però que, malauradament, ha estat la causa del seu final.
Cada cerimònia ha estat diferent i diria que en les cinc les persones encarregades d’orquestrar el ritual van saber reflectir l’esperit de les persones que ens havíem congregat al voltant d’un taüt. Cerimònies religioses, amb comunió o sense; cerimònies laiques, mes o menys reeixides; música: clàssica, moderna, cantautors, en directe, en llauna, inclús ball; textos: Martí i Pol, Lorca, Machado, Sant Pere, Keats, Neruda, Salinas… escrits familiars o cartes d’amics. Paraules precioses, plenes d’afecte que convidaven a vessar llàgrimes sense parar en record d’aquelles i aquells de qui ens estàvem acomiadant.
Després de cada funeral m’ha envaït el mateix pensament. Quan estaven vius van sentir tot això que avui s’està dient d’elles i d’ells? Sabien que eren persones que despertaven autèntic afecte? Els hem abraçat tantes vegades com avui hauríem volgut fer-ho? Hem compartit estones mortes, passejades, converses, llibres, músiques, temps…? Segur que no.
Miro les fotos que acompanyen els funerals i ho faig convençuda que sempre em quedaré amb les ganes i que no en vaig tenir prou d’aquella persona de qui m’estic acomiadant. Es inevitable pensar-ho, tant com inevitable és pensar que la mort ens deixa orfes de persones, vivències i de tantes coses! Sigui la mort dels altres o la nostra.
Mercè Beltràn
Periodista
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment al teu correu electrònic, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org