Els Decrets de Nova Planta, que van marcar el final de la Guerra de Successió a la Corona Espanyola, van suposar la creació d’un únic corpus jurisdiccional que aglutinava el que fins llavors havien estat els regnes autònoms de Castella i Aragó. A partir de 1714 es va implantar un sistema que, seguint el model borbònic francès, centralitzava tot el poder hispànic en la figura del monarca absolut Felip V i en les lleis de Castella.
Entre els molts canvis que va comportar aquest fet, m’agradaria destacar-ne un que potser no es va esmentar durant la commemoració del tricentenari però que, a la llarga, resultaria molt important. Abans del canvi centralitzador, el dret a comerciar amb Amèrica dintre dels territoris de la Monarquia Hispànica era exercit principalment pels habitants de Castella però, la supressió d’aduanes interiors a partir d’aquell moment, les progressives liberalitzacions del comerç amb Amèrica a partir del 1765 i la pèrdua d’exclusivitat de Cadis com a port del comerç amb l’altra banda de l’Atlàntic a partir de 1773, van obrir definitivament el Nou Món als catalans.
Els Borbons, tanmateix, no només van obrir nous camins comercials sinó que també en van tancar amb d’altres territoris que tradicionalment havien estat més propicis per als intercanvis catalans: Holanda i Anglaterra. Forçat per les circumstàncies o bé esperonat per les bones perspectives de negoci, a partir de la segona meitat del segle XVIII es va crear un importantíssim flux d’intercanvi catalano-americà.
En aquest context va aparèixer la figura de l’indià, el prototip d’home de negocis enriquit a les colònies que, després de retornar a la Mare Pàtria, acabaria esdevenint la llavor de la burgesia industrial catalana del segle XIX. El capital acumulat en el periple americà hauria de servir per comprar la primera tecnologia arribada d’Anglaterra i explicaria en gran mesura l’origen de la industrialització catalana.
I com van fer la fortuna aquests indians? Lluny d’afirmar que tots es dediquessin al tràfic d’esclaus, si que podem explicar el ràpid enriquiment d’alguns noms il·lustres com, per exemple, els de Joan Güell, Josep Vidal Ribas o Miquel Biada, a partir del trasllat forçós i la utilització de mà d’obra esclava importada d’Àfrica a llocs com Cuba o Puerto Rico.
No puc estar-me de pensar en tots aquests fets quan cada any veig reproduir-se la mateixa polèmica al voltant de la celebració del 12 d’octubre. Sincerament, a mi tampoc em sembla l’efemèride més adequada per celebrar la festa de cap país, però tampoc em sembla just que els catalans, tinguem la ideologia que tinguem, no sapiguem reconèixer el nostre propi paper històric com a espoliadors i negrers.
Jordi Inglada
Historiador i documentalista
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si els vols rebre al teu e-mail escriu-nos a noticies@clubcortum.org