Per què l’anomenen república quan volen dir independència?

“Cuando hay mucha gente por todo el país utilizando el mismo lenguaje para emmarcar una cuestión importante, se acaba aceptando como algo normal, porque forma parte de su cerebro”

George Lakoff, No pienses en un elefante

Cada cop és més descarat i evident. La paraula “república” en samarretes, lemes i proclames, ben enaltida, mentre “independència” cada cop té menys protagonisme. Us hi heu fixat? I per què? M’ho he preguntat diverses vegades. Per què l’anomenen república quan volen dir independència?

Segurament podríem fer-ne diverses interpretacions, però a mi me’n ronda una sobre la qual ja he escrit diverses vegades, als Àtoms: el poder de les paraules. I hi afegeixo, el poder de les paraules per emmarcar els conceptes que ens mouen, els marcs mentals. La paraula “independència” s’ha vist denostada a la llum dels esdeveniments de la tardor passada; sona contundent, ens recorda la unilateralitat que tants escarafalls ha fet a la societat. En canvi, en temps de crisi, la monarquia sempre és un bon blanc, i més ara que el relat independentista ja no pot viure contra Rajoy i el PP, i que ja ha caigut en picat aquell “Espanya ens roba” amb les accions del nou Govern socialista. La “república”, doncs, se’ns presenta com un marc molt més atractiu que no pas la independència, i a priori pot aglutinar més adeptes. I sí, és trampós perquè ni tots els independentistes són republicans ni tots els republicans són idependentistes, però és clar, el marc republicà ens porta a la repressió franquista, als presos polítics, a l’exili… i aquest és el relat que ens volen vendre avui, oi?

Els marcs mentals. Aquests grans desconeguts que ens dominen més del que pensem. Ja l’any 2004 George Lakoff escrivia No pienses en un elefante, un primer llibre dedicat a la importància dels marcs mentals en política: “Los marcos son estructuras mentales que conforman nuestro modo de ver el mundo. (…) En política nuestros marcos conforman nuestras políticas sociales y las instituciones que creamos para llevar a cabo dichas políticas. (…) Los marcos de referencia no pueden verse ni oirse, forman parte de lo que los científicos cognitivos llaman el “inconsciente cognitivo” –estructuras de nuestro cerebro a las que no podemos acceder conscientemente, pero que conocemos por sus consecuencias: nuestro modo de razonar y lo que se entiende por sentido común. También conocemos los marcos a través del lenguaje. Todas las palabras se definen en relación a marcos conceptuales. Cuando se oye una palabra, se activa en el cerebro su marco (o su colección de marcos).” Sentim “república” i se’ns activa el marc mental de la repressió, els presos polítics, l’exili…

Les paraules creen marcs, que conformen el nostre sentit comú, el nostre raonament, i que activen un seguit de nocions al nostre cervell. I ho fan sense que ni ens n’adonem, fins i tot dominant la nostra voluntat conscient, com demostra Lakoff: “Cuando enseño el estudio del cambio de marco, en Berkeley, en el primer curso de Ciencia Cognitiva, lo primero que hago es darles a los estudiantes un ejercicio. El ejercicio es: No pienses en un elefante. Hagas lo que hagas, no pienses en un elefante. No he encontrado todavía un estudiante capaz de hacerlo. Toda palabra, como elefante, evoca un marco, que puede ser una imagen o bien otro tipo de conocimiento: (…) La palabra se define en relación con ese marco. Cuando negamos un marco, evocamos el marco.”

I segueix Lakoff: “Esto nos proporciona un principio básico del emmarcado para cuando hay que discutir con el adversario: no utilices su lenguaje. Su lenguaje elige un marco, pero no será el marco que tu quieras”.

Ai, el poder de les paraules i els seus marcs mentals. Ai, admirat George Lakoff. Sí, l’anomenen república quan volen dir independència. I ens volen embolicar amb el seu marc mental. Però nosaltres en continuarem dient independència.

Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies