Inaudit

Segueixo amb cert interès les informacions que van sortint del denominat cas Villarejo. Diumenge, la crónica de Carlota Guindal a La Vanguardia em va causar un neguit poc explicable i, confeso, que no vaig entendre res. No perquè no ho expliquès bé, sino perque em va semblar del tot inaudit i inversemblant el que relata.

Amb prudència i amb totes les precaucions que cal tenir quan un cas està en mans de la justicia, la periodista detalla les aventures d’un presumpte delinqüent que, pel que sembla, va ser i és del tot poderós, acostumat a moure’s per allò que s’ha denominat les clavegueres de l’estat.

La justicia dirimirà si és culpable o no, si és un corrupte o no, un extorsionador o no, un barrut o no… però mentrestant, la pudor que emana aquest assumpte es va estenent com una enorme teranyina per tot arreu.

Del que es desprén de la crónica citada i d’altres llegides, sembla que tots els estaments que conformen l’Estat: Justicia, Administració, empreses i empresaris, periodistas, professionals de diferents àmbits… apareixen presumptament lligats a un ex comissari aficionat a fer diners ràpids i fàcils, amb mètodes poc ortodoxes, i amant de les gravadores. Es diría que va haver-hi un temps que qui no tenia relacions amb aquest senyor no era important o no era ningú.

Relacions amb un personatge que acumula informacions dignes d’un país que ha fet de les males practiques una manera de fer, en la que els milions d’euros corrien com la xavalla. Tot s’hi valia per aconseguir objectius no sempre lícits.

El més preocupant, tot i esperant la justicia, és que no passa res. No es tracta només d’una conversa d’una fiscal, avui ministra, poc afortunada i segurament grollera, ni tampoc de les d’una suposada amant del rei emèrit. És quelcom més greu i inaudit. A qui correspon fer alguna cosa mentre la Justicia segueix els seus camins? Asisstim impàvids a un espectacle poc edificant i indigne d’una societat suposadament madura i ningú diu ni mu. Perquè?

Mercè Beltràn