La decisió de Manel Valls d’afrontar el repte barceloní que li va llançar l’Albert Rivera ha significat un veritable terrabastall, i no per recollir el guant, sinó pels nombrosos gestos que hi ha en la manera de recollir-lo. D’entrada, fent seu el cervell del maragallisme, en Xavier Roig, l’home que va fer de Pasqual Maragall el mite que és encara avui en dia.
Valls va conèixer Roig a Societat Civil Catalana, d’on porta la comunicació des de fa força anys, i ha fet d’aquesta plataforma, i no de Ciutadans, el motor de la seva candidatura. Una organització on a més de militants de Ciutadans i del PP hi ha una bona part de quadres socialistes i aquests seran, precisament, l’objectiu de Valls. La peça a caçar són els votants del PSC que recorden enyorats els bons temps.
D’aquí la tria, poc innocent del lloc on anunciarà la seva candidatura: El CCCB, un espai oblidat per convergents i comuns, però que és un símbol de la Barcelona de Maragall, aquella que més enllà dels Jocs Olímpics, va saber eradicar la marginació de Ciutat Vella, un districte on de la mà de l’Ada Colau han tornat fenòmens oblidats, com la prostitució i el narcotràfic.
El missatge és clar, Valls no parlarà de banderes a la seva campanya, sinó de ciutat. Ho farà per denunciar la degradació en que ha anat caient Barcelona en els darrers anys. El model serà la ciutat olímpica i l’objectiu retornar a Barcelona el seu orgull i el cosmopolitisme que li neguen els nacionalismes. Caldrà estar atent a les persones que acompanyaran Valls al seu viatge. En ells hauria de recaure la responsabilitat de mobilitzar el vot en els barris populars. L’altra Barcelona, la pija, la d’aquella part de les 400 famílies que no vol sentir ni parlar d’aventures independentistes, ja ha caigut als seus peus en les festes estiuenques de l’Empordà i Mallorca.
El primer partit en reaccionar a estat ERC. Aquestes són les meves primàries, però si no li agraden en tinc d’altres, semblen haver dit. Així és com l’Alfred Bosch ha renunciat a la seva candidatura en favor de l’Ernest Maragall. Una jugada diuen que prevista des d’abans de l’estiu. Una reclamació en tota regla de l’herència olímpica. Si vosaltres teniu el cervell, nosaltres tenim al germà, al més autèntic i genuí dels Maragalls que encara queden en política.
I una cosa semblant passa al patí ex -o neo- convergent, on de moment, el fet d’haver guanyat unes primàries només li ha servit a la Neus Munté per deixar de sortir els diaris i saber gairebé segur que no encapçalarà cap llista. Aquesta mena de competició -parlant de convergents potser seria millor parlar de proba de puresa de sang- maragallista en la que sembla haver caigut la política municipal barcelonina dóna una mica més d’empenta a Ferran Mascarell.
Els socialistes barcelonins mentrestant segueixen apostant per Jaume Collboni, i confiant en que s’allargui un presumible efecte Sánchez fins el maig vinent. No semblen haver-se adonat que els estan robant la cartera i l’herència. Segueixen parlant de gestió, com a molt es refereixen a Valls com un polític fracassat que ha vingut aquí a viure aventures.
Contemplen els esdeveniments amb una certa resignació. Ni tan sols sembla que intentin aprofitar la mala convivència que hi ha a BeC per intentar pescar el vot dels molts simpatitzants d’Iniciativa als què cada cop resulta més difícil votar als Comuns, pel permanent festeig de l’Ada Colau amb l’independentisme i per la frivolitat política d’algunes de les seves primeres espases, com la Gala Pin o el Gerardo Pissarello. I no serà que els mitjans no els ofereixen munició. Fa poc va aparèixer a la premsa que va ser Jaume Asens qui va assessorar Puigdemont en la seva fugida. Algú ha sentit que ningú pregunti si és cert que un tinent d’alcalde va prestar ajuda a un pròfug?
Però les aigües no estan de tot tranquil·les. Algunes patums del Baix Llobregat no veuen amb massa alegria aquesta mena de conformitat perplexa en què han caigut els companys de la capital. Saben que un candidat mediàtic a Barcelona pot arrossegar vot als seus municipis, històricament vermells, però que ja han vist amb inquietud –i més d’un cop-, tenyits de color taronja. Hi ha moviments tel·lúrics a les profunditats, d’aquells que normalment queden en un no res, però que de vegades generen sotracs desbordants.
Ferran Sánchez
Periodista
Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org