Els ésser humans tenim molta capacitat de resistència. No es cap novetat . En els últims anys hem resistit, de millor o pitjor manera, a una crisi econòmica brutal que ha deixat molta gent al carrer, sigui de la feina, de casa seva o del sistema (quin sistema?); que ha provocat situacions insospitades en els serveis bàsics, com la salut o la educació, i que ens ha obligat a reinventar-nos –quina paraula- en molts sentits.
En el nostre dia a dia demostrem una capacitat increïble d’aguantar, amb més o menys dignitat, adversitats de salut, petites o grans, o l’aparició de noves malalties degeneratives que ens fan deixar de ser nosaltres mateixos. Resistim quan l’horitzó és un futur sense molta llum tot i que, com som resistents, ho fem perquè de tant en tant apareixen escletxes de sol. Ho demostrem als països del primer món i als mons que ja no sabem en quina posició hi són.
Resistim amb por davant de la incertesa que ens planteja l’aparició de moviments polítics que crèiem que no tornaríem mai més o de líders, locals o mundials, que ens ofenen un dia sí i un altre també i ens menystenen com a ciutadans.
Podria anar desgranant situacions de diferent ordre, de l’esfera privada i de la pública, que demostren la nostra capacitat de resistència. Però el que servidora no pot resistir es que em demanin un xec en blanc per una promesa d’un suposat món millor sense mes garantia que molta paraula bonica, acompanyada de frases de poetes, escriptors o polítics, la majoria morts. El meu compte corrent no admet xecs en blanc i estic cansada de que em proposin seguir girant en la mateixa roda dia darrera dia. Les paraules han d’acompanyar-se de fets, gestió, capacitat d’actuar i no només d’amenaces o ultimàtums.
Vull resistir quan el meu fill continuï anant a barracons perquè la seva escola no s’acaba mai; quan em pugin el lloguer i la meva pensió no em permeti seguir en aquest pis; quan el metge em digui que tinc un càncer que pinta molt malament; quan hagi que fer comptes un dia i un altre per veure si avui puc comprar patates o em puc prendre un cafè; quan el meu pare no em conegui; quan el meu carrer no estigui prou il·luminat i em faci por anar sola per la nit; quan la meva filla tingui que buscar feina en un altre país perquè aquí no se’n surt; quan…
Resistirem, sí, però la nostra capacitat de resistència està cada cop més desgastada.
Mercè Beltràn
Periodista
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment al teu correu electrònic, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org