Anava al míting acompanyant una amiga que m’havia convençut per assistir-hi. Feia temps que em parlava de moltes de les injustícies que patíem com a poble i la veritat és que els seus arguments cada cop em convencien més.
El discurs en un recinte ple com un ou va començar més aviat apaivagat, però va anar adquirint força a mesura que s’acostaven les proclames que em ressonaven millor: per què havíem de mantenir a un Sud que només feia que viure perpètuament d’un cercle viciós de subsidis? com podia ser que una capital que actuava com un lladre malbaratés en projectes inútils tants recursos sortits dels nostres impostos? com podíem acceptar que hi hagués tants diners que desapareixien en xarxes clientelars o directament mafioses? que no vèiem que l’Estat ens estava robant davant dels nostres nassos?
Si tinguéssim la capacitat d’administrar els nostres propis recursos, sense donar explicacions a ningú més, les coses millorarien molt. La correcció dels desequilibris fiscals mitjançant la gestió directa dels nostres diners faria augmentar la nostra renda per càpita i la nostra capacitat productiva i, de ben segur, reduiria la desocupació.
La sorpresa de la vetllada va arribar quan es va anunciar el següent pas enmig d’eixordadors aplaudiments: més enllà de seguir pidolant més competències o recursos a un sistema burocràtic centralista i poc eficient, i després dels resultats històrics obtinguts a les darreres eleccions, havia arribat el moment de la desconnexió, de lluitar per una independència amb tots els ets i uts.
De tornada a casa i comentant emocionats la jugada amb la meva acompanyant, sentíem que en aquell míting s’havien explicat idees que quadraven amb moltes coses que tots dos ja pensàvem feia temps. Només venien a posar nom i cognoms a moltes de les nostres inquietuds com a poble. Per què havien de venir de fora a dir-nos com fer les coses? Ja n’hi havia prou!
Corria l’estiu de l’any 1996 i ja teníem decidit el nostre vot per als següents comicis: donaríem suport a la Lliga Nord. En el mateix míting es va anunciar també la intenció d’organitzar en poc temps una manifestació multitudinària al llarg del riu Po i culminar el procés l’any següent amb un referèndum sobre la independència per a tots els territoris de la Padània. Amb molt d’entusiasme, també vam decidir que ens presentaríem voluntaris per ajudar en tot el que fes falta.
Jordi Inglada
Historiador i documentalista
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum