El català ha perdut en els darrers anys prop de 300.000 parlants habituals, segons un estudi de la Plataforma per la Llengua, fet que s’atribueix als efectes malèfics de l’aplicació del 155, que “ha fet que l’Estat s’hagi tret la careta i ataqui una realitat lingüística que li és molesta” (Plataforma dixit). Que l’estudi correspongués al període 2003-2013, és un petit detall sense importància, fins que un se’n adona que els dos darrers anys compresos en aquest lapse de temps, són els que marquen l’inici d’aquests moments convulsos que hem vingut a denominar com a procés.
Temps en què una part de Catalunya va decidir monopolitzar els símbols de tots els catalans de forma exclusiva i excloent. I el màxim símbol de Catalunya, allò que ens ha definit com a col·lectiu ha estat la llengua.
Un comença a pensar en amics i coneguts que en un moment donat van decidir que ja no es deien Enric, sinó Enrique; ni Pere, sinó Pedro. En quan aquells companys que un bon dia et van sorprendre dirigint-se a tu en català, quan fins aquells moment ho havien fet en castellà, van tornar a parlar-te com sempre.
El català, que sempre havia estat un pont que ens unia com a col·lectiu; una llengua que tots sentíem amb orgull –que dur resulta de vegades parlar en passat-, a poc a poc, s’ha anat convertint en una barrera invisible amb que manifestar el partit que ha pres cadascú en una societat cada cop més dividida i més feble.
Enfilat damunt dels seus greuges, reals en molts casos i qüestionables en molts d’altres, l’independentisme ha anant donant credibilitat als posicionaments més hostils al català i ha aconseguit que siguin molts els que se senten agredits per un discurs poc empàtic, que destil·la superioritat moral, supremacisme i molt desdeny cap a tot allò que li és aliè.
El català ha iniciat un camí perillós cap a la seva decadència, i no precisament pels perills que suposa conviure amb altres idiomes, sinó perquè una bona part dels seus parlants han començat a abandonar-lo en no sentir-se identificats amb el que suposa el seu ús. És així com moren les llengües. Ens ho recordava l’escriptor basc Joxean Artze, recentment traspassat, quan afirmava encertadament que “una llengua no es perd perquè no l’aprenguin els que no la saben, sinó perquè deixen de parlar-la els que la coneixen”.
Jaume Moreno
Periodista
@emetent
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org
Em sento totalment identificat amb l’article. Sóc d’aquelles persones que han tingut un ‘bilingüisme geogràfic’, deia jo. He parlat en català fora de casa i en castellà a casa. Crec que ho continuaré fent, però… Em fa pena tot el que ens està passant.
El síndrome de Medea en la Cataluña procesista