Ho sabíeu? Darrere la maduixa que mengem hi ha una història laboral de pena i uns preus de la maduixa…
Cada any es contracten entre 10.000 i 18.000 dones, majoritàriament marroquines, per a la collita de la maduixa al camp de Huelva —un dels sectors econòmics més importants de la província—, un mar de plàstic on les temperatures s’alcen més enllà del mercuri.
Les dones són contractades en el país d’origen —pràctica que fa anys que es defensa, perquè els temporers coneixen anticipadament les condicions laborals i hi ha col·laboració entre estats. Abans es contractaven treballadors de l’Est que després no tornaven als països d’origen.
Les condicions físiques per a la contractació són: dones primes, perquè resisteixen millor ajupides; entre 25 i 40 anys, i amb fills, garantia de retorn al Marroc. Les temporeres poden treballar entre tres i set mesos. S’allotgen a prop dels camps, perquè no tinguin cap contacte amb la població autòctona… Per coaccionar i per agredir les dones.
Amb l’aïllament, s’han trigat a saber les condiciones infernals que patien. El SAT va començar amb les denúncies. Després CCOO i UGT. Les úniques que sempre han fet costat les temporeres i han denunciat les condicions de violència han estat l’associació Cafè Feminista de Huelva.
L’únic capatàs detingut per assetjament ha estat deixat en llibertat i 400 dones marroquines han estat facturades en autocar cap al Marroc. Així no anem bé
Des de diversos mitjans europeus, no és la primera vegada que es denuncien les condicions laborals d’esclavatge (i la qualitat de la fruita per excés de pesticides).
Maite Moreno
Escriptora
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum