Seria un referèndum la fórmula miraculosa per acabar amb el conflicte català?. Aquesta és la pregunta amb la que el Carles Castro comença la seva intervenció al sopar debat que protagonitza al Club Còrtum. I la seva resposta és que no, que aquesta solució pot ser bona per Escòcia, on tothom és escocès, o pel Quebec, on tothom és xarnego, i és precisament per això el Tribunal Suprem Canadenc adverteix que en cas de separació no es pot garantir la integritat territorial quebequesa perquè és possible que hi hagi territoris que rebutgin aquesta independència.
A Catalunya és diferent. Al contrari que a Escòcia, on el 90% de la població se sent exclusivament escocesa, aquí hi ha múltiples identitats. No hi ha només una partició al 50% -que suposa una minoria molt ample que es podria sentir molt incòmoda amb el resultat, sigui quin sigui- Hi ha una identitat majoritàriament catalana, que es divideix en un 20% de la població que se sent només catalana, un 25% que se senten més catalans que espanyols, un 40% que se senten tan catalans com espanyols, i un 10% que se senten més espanyols que catalans.
En aquesta situació el plantejament d’un referèndum difícilment serà acceptat, i en cas de que es produeixi, qui perdi, si perd per poc, ho viu com una pèrdua de drets. Sense ànim de ser tremendista el resultat pot ser Iugoslàvia, un lloc que tenim ben a prop i del que l’únic territori que es va acabar independitzant de forma pacífica va ser Montenegro i va fer-ho amb una fórmula de majoria reforçada de més del 55% dels vots, una cosa molt difícil de pair per l’independentisme.
Per què hem arribat fins on hem arribat? Hi ha un camí llarg. Amb molts protagonistes i que cal conèixer i volem revertir la situació d’inflamació que estem vivint. El punt de partida és una Catalunya que és un material sensible i molt inflamable, doncs és una país que surt d’una dictadura de 40 anys anticatalanista pel que fa a llengua, cultura i autogovern, el que deixa ferides emocionals. L’altre element és que en aquest període el país havia duplicat la seva població amb l’emigració de gent d’altres indrets d’Espanya. Malgrat això, es va decidir mirar cap al futur i es va teixir un gran consens transversal a favor de l’autogovern.
Aquest consens és el que s’ha trencat gràcies a tres perfils diferents de persones. Els piròmans que utilitzen relats i mantenen actituds explosives –tant aquí com allà-, els obstruccionistes que tenen un sentit arcaic de l’Estat i afronta la descentralització posant tota mena d’entrebancs, i en tercer lloc situaríem els xoriços, també a tots dos cantons, que viuen de muntar uns pollastres que ens tinguin a tots entretinguts.
Perfils que es van posar a treballar ben aviat. Ja des dels anys 80, quan comença la primera fase dels fets que ens han portat fins aquí. Són els temps de la política victimista del president Pujol, que és al mateix temps l’espanyol de l’any per una diari com l’ABC, al mateix temps que finança La Crida i moviments que presenten Catalunya com una nació oprimida. Una política esquizofrènica que ens porta d’una situació en que l’independentisme és pràcticament residual i un suport espectacular a l’autogovern –per cert més gran a l’Hospitalet o a Sant Martí que a Sarrià- a fer-lo pujar fins prop del 15%.
Aquesta política victimista va posar en marxa forces que escapen al control dels mateixos que les volien fer servir electoralment. I aquest independentisme cristal·litza en una oferta nítidament independentista, que és l’Esquerra Republicana refundada per l’Àngel Colom i els seus companys de La Crida. En paral·lel la dreta espanyola descobreix l’anticatalanisme com a veta de nous vots, amb temes estrella com l’oposició radical a la immersió lingüística, que genera un retorn a Catalunya en forma d’una pujada de l’independentisme fins el 20%. Una situació que només va afluixar una mica quan un paio que deia “Pujol Enano habla en castellano”, va passar a parlar català en la intimitat.
L’any 2003 ERC, una força que fins aleshores havia estat molt minoritària es despenja amb 600.000 vots. Al mateix temps Convergència comença a baixar. Això dóna peu a la reforma fallida de l’Estatut. I amb ella es comencen a reflectir canvis importants pel que fa al sentiment de pertinença. Els que se senten només catalans, que als anys 80 eren sobre el 7% de la població, puja fins el 20% i en alguns moments arriba a situar-se prop del 30%.
La sentència de l’Estatut significa l’esclat de l’independentisme perquè desacredita la Tercera Via, al de la negociació i l’enteniment.
Però val la pena aclarir un detall important, la sentència de l’Estatut és el 2010. I les manifestacions de l’11 de setembre del 2010 i el 2011 van ser normals. La cosa esclata al 2012, quan torna el PP al govern, i comencen a escoltar-se discursos com els del ministre Wert, que diu que cal espanyolitzar els catalans. I això esclata amb una independentisme que s’enfila fins el 40-45% de la població.
Això acaba dibuixant una panorama inquietant, molt polaritzat i molt proper a la confrontació, Però hi ha un element que ens diu que hi ha esperança i una sortida. A la societat catalana hi ha una majoria del 45% disposada a acceptar una fórmula intermèdia entre el trencament i l’immobilisme. I el més important és que aquest gruix de gent abasta persones tant del cantó constitucional, però també independentistes, doncs no podem oblidar que hi ha un independentisme tàctic que se situa al voltant del 30% del seu vot. Les posicions irreconciliables se situen en el 20% per un cantó, el de l’espanyolisme més tronant, i un altre 20% que és l’independentisme irreductible. Hi ha possibilitats de sortida, doncs la base social per a l’entesa existeix, però calen líders valents que diguin als seus que cal abandonar postures maximalistes i trobar punts d’acord.