Candidates

Dues dones, poderoses, mediàtiques i de dretes, han decidit competir en igualtat de condicions per la màxima direcció del Partit Popular. És una bona noticia i, segur, que serà molt interessant seguir amb certa minuciositat les seves respectives paraules fins el 5 de juliol, que és quan els militants del partit diran la seva.

Sense menyspreu als seus companys que també han anunciat la seva voluntat de participar en aquesta cursa, ni a aquells que s’han retirat abans de començar “per coherència” –ha dit-, m’interessa especialment seguir el dia a dia d’aquestes dues senyores que sembla que no tenen bona relació, segons expliquen els que les coneixen.

No és curiositat insana ni malaltissa, és necessitat de saber què diferent ofereix una dona en el sistema de direcció d’un partit que bull en moments de incertesa i que arrossega un bon sac de sentències, i encara no estan totes.

Què diran? Com ho diran? Sortiran de la dinàmica del “tu más” que tant han practicat en els últims anys? D’aquí al 5 de juliol poden passar moltes coses, tantes com que surti algun màster no acabat o algun paper amagat –no hi ha indicis que això pugui ser, només cal recordar situacions ja conegudes, algunes molt recents-.

Són dues dones joves, amb formació acadèmica i política; coneixen l’Administració per dins i per fora; han estat govern i oposició i saben com funciona el partit, una més que l’altra, és veritat. Una manté el poder, de moment, de la organització i l’altra ha estat la ma dreta i esquerra d’un govern que funcionava amb mà de ferro.

Seria desitjable poder escoltar propostes innovadores per un partit necessari en qualsevol sistema democràtic; de regeneració ètica i estètica (si pot ser); de renovació d’estructures i de futur. Aquest país està orfe d’una dreta moderna que, també, tingui capacitat de demanar perdó.

Mercè Beltràn
Periodista