Escacs

A l’últim curs de carrera un magnífic profesor de relacions internacionals ens va explicar que la política internacional era com una partida d’escacs. Abans de moure qualsevol peça, –deia ell- un cop la partida estava iniciada, calia mirar el tauler en el seu conjunt per saber quina era la jugada que més convenia i per tenir la capacitat de preveure quina seria la propera jugada de l’adversari.

Eren temps dels inicis del desgel de la guerra freda; de la bipolaritat i dels principis de la entrada en el joc d’altres figures, algunes encara com a peons i d’altres que ja apuntaven a tenir un paper més rellevant en cada moviment.

Avui, quan encara estem intentant pair el que ha passat a la cimera del G7, amb la foto d’un Trump assegut rodejat dels liders d’alguns dels països més poderosos del món; quan veiem l’encaixada de mans entre el desagradable president d’Estats Units i el dictador nordcoreà, o intentant esbrinar què ens vol dir un Putin xutant una pilota en mig d’una gran sala a pocs dies de l’inici del Mundial, el tauler d’escacs se’ns queda petit per tanta peça per moure i diría que les partides es presenten cada cop més complexes i dificils d’entendre en la seva globalitat.

No deixa de ser significatiu que en Trump fixi la mirada sobre Àsia, coquetegi amb Rússia i tanqui portes mentre Europa continua mirant-se el melic, sense tenir clar què vol ser quan sigui gran i els seus liders segueixin més amoïnats per la seva situació particular que no pas per aquesta Europa que s’està esmicolant.

Per no parlar dels dictadors que es van consolidant a Sudamèrica o dels dirigents turcs; els sirians; l’israelià; de la situación a l’Àfrica, on cada país té les seves cosetes per arreglar, algunes ja endèmiques

Reines, reis, torres, alfils, cavalls, peons… Com m’agradaria saber jugar a escacs o retrobar-me amb aquell professor per tal que m’expliqués la partida!

Mercè Beltràn
Periodista