Semblaria que usar el mot “pandèmia” per referir-nos a la soledat fóra exagerat, però la cruesa de les dades reforça aquesta idea. S’ha demostrat que aquesta solitud no desitjada en els països desenvolupats augmenta el risc de morbiditat i mortalitat, especialment en la cohort de persones grans. De fet, els seus efectes ja han superat els problemes causats per l’obesitat . La soledat augmenta en un 50% les possibilitats de mort prematura i comporta un augment significatiu del risc de patir deterioraments cognitius, així com atacs cardíacs, artritis, diabetis i fins i tot, els intents de suïcidi.
Els efectes negatius en l’economia pública també són notables. Segons un estudi recent a Gran Bretanya el cost de la despesa pública provocada per la soledat arriba a gairebé a 700€ anuals, en canvi en cada euro que s’inverteix en revertir els efectes negatius de la soledat no desitjada comporta en un retorn econòmic a la societat de tres euros.
A Barcelona hi ha 300.000 persones de més de 65 anys i d’aquestes una quarta part viuen soles, i a Catalunya hi ha 294.000 persones grans soles, d’elles 170.000 persones no ho desitgen. De les dones majors de 75 anys un 60% pateix una soledat moderada o severa.
L’única solució possible és cercar respostes de forma conjunta, transversal i sumant tots els agent implicats (administracions, universitats, entitats…), així com les pròpies persones afectades, per tal d’aconseguir que la lluita contra la soledat no desitjada impliqui a tota la comunitat, especialment en un moment d’inflexió en el que model de societat variarà notablement fonamentalment pels efectes de la longevitat, només a la nostra ciutat en l’horitzó 2030 tres de cada deu persones serà major de 60 anys.
Josep De Barberà i Johera (Pepo)
Educador i Treballador Social
@pepo_bcn
One thought on “La Soledat, la primera pandèmia dels països desenvolupats”