1.- A la Edad Mitja ja existia la nació catalana. Aquest és un mite que es va inventar en Jordi Pujol. “Un home que volia celebrar coses ja als anys 90, quan el Tricentenari quedava una mica lluny”, diu en Roger Molinas. “així que es va treure de la màniga el Mil·lenari de Catalunya, que es basa en una carta que Borell II, comte de Barcelona va escriure al rei de França”. En aquella època els comtes catalans pagaven un tribut al rei de França, a canvi de la seva ajuda en les lluites contra els sarraïns, una ajuda que mai no arribava, així que a la carta van anunciar que deixaven de pagar l’impost. El problema és que quan Borrel II va escriure aquesta carta el que ara és Catalunya, malgrat que el nacionalisme ens digui que l’esperit ja ji era i que el seu esperit nacional ja sorgia, no eren res més que uns comtats, el de l’Empordà, el de Besalú, el de Barcelona, on es parlava un dialecte del llatí que encara no era el català.
2.- L’actual Generalitat prové directament de les institucions de l’Edad Mitja. Imagineu per un moment que la Susana Díaz, en ser investida presidenta de la Junta d’Andalusia, decidís que era en realitat la califa de Còrdova? O que el president d’Egipte es proclamés descendent directe dels faraons? Aquí va passar una cosa així. Quan Macià va proclamar la República Catalana, Fernando de los Ríos, ministre socialista del Govern provisional de la República va suggerir aquest nom, i els nacionalistes el van fer seu, perquè els anava bé per poder defensar que Catalunya ja existia abans que l’Estat Espanyol.
Qui eren el 121 presidents anteriors. Doncs uns que ni tan sols eren presidents, sinó diputats eclesiàstics, és a dir, els representants de l’església dins de la Generalitat, que era una entitat molt poc democràtica, on ningú era elegit, que representava a l’oligarquia religiosa, militar i nobiliària que tenia la missió de recaptar els impostos i reclutar tropes.
3.- La llengua catalana es va expandir arreu dels Països Catalans de forma pacífica i democràtica. Aquí només cal explicar una anècdota, i és que quan Jaume I conquereix Mallorca, es va dedicar a catapultar dins les muralles el caps dels presoners als que havia tallat el coll.
4.- La Guerra dels Segadors. Aquest és un mite que als nacionalistes no els agrada molt recordar, per molt que l’himne de Catalunya en fa referència. Passa que els dolents són els Àustries, la mateixa casa reial que desprès, al 1714, havia de ser tan bona. La seva idea era fer una unió d’armes, unificar exèrcits i recaptar directament tots els impostos, cosa que no agradava gaire als oligarques d’aquí. Un segon problema és que demostra que Espanya existia abans del 1714, doncs la revolta és contra un virrei, un càrrec que nomenava el rei d’Espanya a dit, que era qui governava Catalunya. Al tractat dels Pirineus, Espanya regala la Catalunya nord a França, el que vol dir que segurament Espanya també existiria. A més la Guerra dels Segadors va ser una lluita de classes, en què els pagesos demanaven mesures més igualitàries a la noblesa catalana.
5.- El gran mite de 1714. El seu gran recreador és en Quim Torra. Sentim molt decebre la concurrència, però la Guerra de Successió mai va ser un conflicte entre Catalunya i Espanya. És una guerra entre dos pretendents al tron. En aquell moment Catalunya, i ja des del segle XV, estava dividida en dos bàndols, la biga i la busca, uns provinents de la noblesa partidaris del proteccionisme econòmic i una moneda forta per protegir el valor de les collites, i els altres membres de la burgesia mercantil, defensors de baixar el preu de la moneda i liberalitzar el comerç. Aquesta burgesia vol comerciar amb Amèrica. Felip V ve de França, on s’ha centralitzat el comerç i s’ha limitat el poder de la noblesa. A més proposa mesures lliurecanvistes. Per això la noblesa catalana s’alinea contra en Felip V, qui en guanyar agafa les institucions que estaven en mans dels nobles–i cal insistir en que no eren democràtiques- i decreta una normativa fiscal que, per primera vegada, és progressiva. Com a conseqüència la la noblesa deixa de cobrar impostos i passa a pagar-los. Això provoca el seu declivi i, a partir de Carles III, quan es liberalitza el comerç amb Amèrica, la seva substitució pels indianos, que s’enriqueixen gràcies a l’intercanvi de mercaderies. És gràcies a aquesta acumulació de capital es podrà fer la Revolució Industrial.
6.- El Fossar de les Moreres. És el lloc on es diu que es van enterrar els morts de l’assalt de l’11 de setembre. La realitat és que el 1882 hi havia un senyor que es deia Serafí Pitarra que es volia presentar als Jocs Florals. Va escriure un poema que explicava que un avi i el seu net eren els enterradors del fossar i es van prometre que allà no s’hi enterraria cap traïdor. I així va ser que va aparèixer el seu fill i pare respectiu que havia mort lluitant amb els borbons, i van complir la seva promesa negant-li la sepultura. Al 1915 un grup que es deia Nets del Almogàvers van penjar aquesta poesia al Fossar de les Moreres, i a partir d’aquell moment la gent comença a posar flors i neix la tradició de fer una ofrena cada 11 de setembre, fins que Franco ho prohibeix. De fet quan en l’època de Pasqual Maragall es va fer la reforma de la plaça. Allà no es va trobar res, només alguns ossos, de diferents èpoques, alguns d’ells medievals. I és que al 1714, s’enterrava cadascú a la seva parròquia.
7.- Rafael Casanova. El 1888 se celebra l’Exposició Universal de Barcelona. I es decideix fer estàtues a diferents personatges de la història catalana -algunes encara hi són per allà-. Lla que va tenir més èxit va ser la de Rafael de Casanova. I a l’igual que en el cas anterior la gent comença a posar-li flors fins que hi va prohibir en Primo de Rivera. Si la gent hagués trobat més maca l’estàtua de Guifré el Pilós, segurament ara es posarien les flors a la seva imatge.
En Rafael de Casanova era la persona a qui per torn li tocava ser Conseller en Cap de Barcelona. Parlem d’un home que va intentar rendir-se dues vegades davant els Borbons, però no li van deixar, així que l’11 de setembre porta el pendó de Santa Eulàlia per animar les tropes, el fereixen a la cama i fuig cap a Sant Boi. Felip V el perdona, segueix exercint de notari. Mor i l’enterren a un lloc que no sabem exactament on és.
Resulta que per raons desconegudes la seva família no el va voler enterrar al fossar familiar, i aleshores el van enterrar al vas d’un amic boticari sepultat a l’església de Sant Baldiri de Sant Boi. La Mancomunitat Catalana el va voler homenatjar i sabien que aproximadament era per la capella de Santa Eulàlia, així que l’any 1924 van posar una làpida tant gran que és força probable que estigui allà sota. Al cap d’un temps es va fer una excavació i es va veure que allà havia un vas funerari. No es va obrir, per si de cas. És probable que estigui a prop, tot i que com s’han fet reformes a l’església, igual ja no hi és. Però sembla que era més o menys per allà on ara para la làpida.
8.- La Guerra Carlina. No se’n parla gaire. I és que la Catalunya interior va donar suport a un bàndol borbònic, i absolutista, no gaire democràtic. Probablement poc convenient.
9.- La Guerra Civil. És el mite més recent, el que es construeix ara. Diu que la Guerra Civil va ser un enfrontament de Catalunya contra Espanya. On tota Espanya va ser feixista i tota Catalunya va ser democràtica. És igual que la majoria dels alcaldes franquistes catalans es passessin durant la transició a Convergència, o que senyors com en Josep Gomis, que el 1969 va ser nomenar alcalde de Montblanc, es passes a Convergència l’any 77 i desprès Jordi Pujol el fes conseller d’Interior i delegat del Govern de la Generalitat a Madrid. A Catalunya ningú va ser franquista i tothom era demòcrata.
10.- El timbaler del Bruc. És un altre mite no interessa gaire, perquè fa referència a la Guerra de la Independència, però de la independència espanyola respecte de França. A més es defensava un règim absolutista i contrari les postures liberals. No sé si això demostra gaire el Volkgeist català, que és democràtic en essència.
11.- Museu del Born. La construcció de la Ciutadella desprès del 1714 va suposar que bona part del barri de la Ribera s’abandonés i fos enterrat sota tres metres de sorra. Sempre s’havia sabut el que hi havia a sota i s’havien trobat moltes restes, que es documentaven i es destruïen. Fins que un dia el Govern d’Aznar fa decidir que el Born acolliria la biblioteca provincial de Barcelona. Els nacionalistes no volen ni sentir-ne parlar. Aleshores és quan en Quim Torra va dir que allà tenim la zona zero de la nostra ànima, que és d’aquestes ruïnes, d’on emana l’esperit dels catalans.
El que hi ha allà són habitatges de pescadors i una claveguera, que és el Rec Comtal. La part més interessant són els estrats islàmics que hi ha just a sota. Allà hi ha una de les poques necròpolis musulmanes de Catalunya i l’única que hi ha a Barcelona, però no es pot continuar fent les excavacions perquè s’hauria de cometre l’heretgia de moure algunes cases.
Ho sento. Com a historiadora no puc pas estar d’acord amb moltes de les vostres afirmacions, que en general (hi ha algunes excepcions) obliden el context històric, hi apliquen únicament una mirada actual, i en forcen la interpretació, encara que en alguns casos siguin objectivament certes, vistos amb ulls d’ara.
1) Pel que fa a l’origen de Catalunya: certament Catalunya no era Catalunya, però tampoc França era França ni Castella era Castella, ni, menys, Espanya era Espanya. Per tant, a què treu cap fer-vos els llestets?
Pel que fa a la Generallitat:és evident que no era una organització democràtica triada amb criteris actuals. No n’hi havia cap a aquella época a Europa. Tanmateix, feia una funció de control del poder reial que no existia en altres llocs, i si bé és cert que al seu origen només tenia una funció de recaptació fiscal, va anar agafant funcions cada cop més executives i de govern (us sona, l’evolució històrica?). I ho sento, però sí tenia un president, el representant eclesiàstic. N’era, efectivament, el president.
Que la guerra dels segadors fos contra els Àustries (en realitat, contra la política dels Àustries, i més concretament contra els seus “validos” no té res a veure amb que els Austries fossin preferits 60 anys més tard. Havien canviat les circumstàncies, l’alternativa era un Borbó encara més autoritari, amb la forta sospita d’una annexió a França, (van ser les potències aliades les que van obligar a descartar absolutament la unió de França i Espanya), els francesos ja s’havien annexionat el Rosselló i havien començat a demostrar com hi anaven, i els pobles fronterers havien patit incursions i atacs nombrosos per part dels francesos (que no havien sofert a les castelles, i per tant, no els feiala mateixa por) A circumstàncies difeerents, reaccions diferents.
El 1714 NO se l’inventa Quim Torra. Va existir. I la guerra de successió, certament, s’emmarca en una guerra entre dinasties, i no pròpiament una guerra entre Catalunya i Espanya. Ara, no es pot negar que va derivar en una lluita pel predomini dels interessos castellans, de temps enfrontats amb els interessos catalans, i que el resultat va ser la pèrdua de les lleis i institucions pròpies de Catalunya, d’Aragó i de València , i la imposició de les lleis i institucions cstellanes “por el justo derecho de conquista”. No hi hha cnquesta sense enfrontament entre dos territoris, entre dos pobles, oi?
Per no allargar el comentari, plego aquí. Naturalment, es necessitarien moltes més precisions en ell. La història sempre és més complexa del que s’explica. El que no vull deixar de comentar és la falsa neutralitat de la frase ” el barri de Ribera fos abandonat”. Que bonic que queda, dit així? Els seus habitants, tots a la una i tots de cop, van decidir marxar-ne pel “gustirrinín” de passar a viure a la intempèrie, oi? Vinga, va… Aquest blanquejament de la repressió és força innoble.
Dit això, és totalment cert que cal revisar i desromanticitzar la història. Però no per a fer-ne un altre mite…
Tú serás profesora porque tú lo digas, pero de historia no tienes ni pajolera idea. Ya está bien de escribir estupideces y paranoias! Cataluña como tal nace en 1521. Antes, parte era de Aragón (donde Lérida y Tortosa fueron tomadas por las armas por los Condados de Barcelona y la Seu d’Urgell, y mucho antes, “la Marca hispánica”). Pero España es milenaria! Los fenicios ya hablaban de Ispinya. Como historiadora no vales ni medio peine, xata.
1.Aquest comentari és sospitós. Smbla talment escrit per a anorrear el relat Històrico-científic, contrastat per historiadors, catalans, españols i del món mundial. Catalunya neix dels Comtats que els carolingis creen en aquest pas pirinenc i els seus entorns, de Tolosa a Barcelona. Els comtats, Osona, Urgell, Cerdanya, Pallars, Ribagorça, Besalu´, Empúries, Perelada, Girona, Barcelona…Aquests comtats formaben part del conjunt de l’ Imperi Carolingi, tot ell organitzat amb aquests petits territoris que s’auto-organitzaven i que pagaven els tributs medievals al rei, que era l’ Emperador dels carolingis. En el cas dels comtats del voltant del Pirineu, aviat els comtats van passar a ser Vassalls del comte de ´Barcelona, la ciutat més organitzada ja feia anys. De manera qe, el comte de Barcelona va esdevenir l’ Autòritas del sector. Quant al que passa amb el comte Borrell a finals del X, que se separa de l’imperi Carolingi, tot deixant de pagar el tribut feudal, per considerar-se desenganxat de l’ Emperador, per una raó de guerra. Des de Borrell, s. x, fins a Jaume I, els comtats funcionaran com si tot fos de la casa de Barcelona. El comte Borrell encunya moneda pròpia amb la seva esfinx..2.La Generalitat, creada al s. xiv per a cobrar els impostos i “vigilar” el territori mentre el rey no és a prop, té continuïtat fins als nostres dies. Amb els canvis pertinents dels moments històrics. I amb les tallades que en temps de Felip V, de la casa dels Borbons i Franco, realitzen. Es recupera al 1977,-am l’ Estatut el 1979. I el nombre dels Presidents té la mateixa importància que el nombre de reis que hom compta per generacions i orígens. Sinó, FelipeVI seria Felipe I, i no seria de Borbon, sinó de España.
Quant a les altres qüestions ja les ha respost la Hisoriaadore i arxivera Anna Duran.
Suposo que dir que El gran mite de 1714 té com a recreador en Quim Torra, és un acudit dolent….