Ja era hora! Alguna cosa es mou. Aquests dies estan passant coses noves, sembla que les possibles mostres de rebel•lia -legítima i lògica- davant d’una situació indigna d’una part de la població estan aflorant. A les principals places de moltes capitals espanyoles es concentren i acampen centenars, en alguns casos milers, de joves i no tan joves. No és senzill desxifrar, i menys en quatre ratlles i sense cap mena de perspectiva, què és el que volen i quines són les seves demandes.
En general els manifestants, com a principals víctimes de la crisi, expressen les seves frustracions i les dirigeixen contra els qui maneguen el sistema financer. Mostren un gran desinterès –quan no menyspreu— contra els partits polítics. La manca de perspectives els ha mobilitzat. I, sobretot, tenen una cosa en comú: saben el que no volen. Alguns parlen de democràcia participativa, de reapropiació de la política. Una música que sona molt bé.
Els paràgrafs anteriors són part d’un breu article que vaig escriure al meu antic blog el 18 de Maig de 2011. I l’he recuperat del bagul dels records, avui la memòria dels disc dur, arrel de la presentació a la Fàbrica Lehmann del llibre de Cristina Monge “15M. Un movimiento político para democratizar la sociedad” per recordar quina era la meva primera opinió d’aquell moviment i contrastar-la amb les intervencions de la mateixa Cristina Monge i les més que interessants opinons de Núria Parlón i Antoni Guiterrez-Rubí.
Telegràficament algunes idees que han sortit del debat, trufades amb alguna consideració particular, i que penso que cal tenir en consideració i moltes, a hores d’ara, encara no estan assumides ni païdes.
Desconcert i descol·locació del “poder” ( partits, grans empreses, mitjans de comunicació, sindicats i fins i tot ONGs tradicionals). El no saber “escoltar” fa difícil representar i servir. La bona utilització de les xarxes socials pot facilitar el marcar l’agenda. S’ha creat un substrat social capaç d’activar-se ràpidament per un motiu concret en defensa de la ciutadania. Els partits , els vells i els nous, no són els únics representants de la societat i els únics que poden interpretar els seu batecs. El 15M recupera la línia clàssica de pensament sobre la democràcia el paper de la ciutadania i el de la seva participació. Quan els sistema està corcat cal canviar-lo o, si mes no, reparar-lo. Una explosió de dignitat que davant de la crisi de la democràcia exigeix més democràcia. No hi ha hagut un sòl 15M, a cada plaça n’hi havia molts 15M. No es buscava directament el “poder” però sí marcar l’agenda.
Com després de cada moviment que fa repensar el model de convivència res tornarà a ser igual: nous partits que conviuen i pugnen amb els vells, noves formes de comunicar, noves organitzacions socials, nous models de lluita, la forma intermitent d’implicació a i amb la política…
Per contra no cal oblidar que contra qualsevol acció i ha una, o moltes, reaccions. Assimilacions, transformacions, manipulacions seguiran estant presents en el nostre dia a dia. No tot el passat era dolent ni tot el present és bo. Els temps anirà modelant aquesta nova etapa. Però passi el que passi NO hem de renunciar a la IDEOLOGIA.
Enric Llorens
@enricllorens