Va ser pocs mesos abans de les eleccions municipals del 2015. Un alcalde socialista del Vallès Oriental va demanar al secretari general de l’UGT de Catalunya d’aparèixer en un vídeo donant suport a la seva candidatura. I allà van anar en Pepe Álvarez i el seu seguici.
Al despatx i davant les càmeres en Pepe Álvarez exclamava “amic meu, no saben ben bé els teus ciutadans la sort que tenen de tenir un alcalde com tu, que es preocupi tant per crear ocupació i oferir oportunitats”. Vint minuts desprès el líder d’UGT intervenia a l’emissora local de ràdio afirmant que ja era hora que es produís un canvi a l’Ajuntament, que portaven masses anys governant els mateixos i era l’hora de donar una oportunitat a Esquerra Republicana.
Equilibris grollers, poc elegants, però prou efectius com per haver pogut col·locar la Neus Munté com a consellera de Benestar Social del govern d’Artur Mas, aquell que va fer les retallades és salvatges i cruels de la història de Catalunya.
Equilibris que han continuat al llarg dels anys, i que recentment s’han reflectit en la participació d’UGT i CC.OO a manifestacions en suport dels polítics presos, regalant un fals aire de transversalitat a l’independentisme. Alguns dels seus membres, els que van ser veritables presos polítics com en Paco Frutos -empresonat per fundar Comissions Obreres- escolten mentrestant com els diuen fatxes. I es desesperen. No per l’insult, sinó per constatar com els sindicats contribueixen a empobrir el debat polític català fins convertir-lo en poc més que una baralla de bar entre dos nacionalismes, el català i l’espanyol, que competeixen a veure quin d’ells és el més obtús.
Qüestions com l’atur, l’escandalós embús en la concessió de la renda mínima, l’empobriment derivat d’uns sous als què no ha arribat la recuperació econòmica, les pensions i tantes d’altres, que afecten directament la vida dels treballadors, van ocupant un lloc cada cop més marginal de l’escenari.
El resultat és que avui els dos primers partits polítics catalans, Ciutadans i allò que una vegada es va dir Convergència, es treuen els ulls davant els electors, però a l’hora de la veritat comparteixen grup al Parlament Europeu i no tenen cap mena d’escrúpol en votar plegats a favor d’accelerar els desnonaments. Al cap i a la fi només els diferencia el número de barres pintades sobre un tros de drap.
Als molts sindicalistes que encara creuen en els drets dels treballadors se’ls ha girat molta feina a casa seva. I han de posar-s’hi ràpid a fer-la si no volen que d’aquí uns anys, coses com els convenis col·lectius siguin poc més que simples records. El Primer de Maig és un magnífic moment per començar.
Jaume Moreno
Periodista
@emetent
Quan els sindicats de classe s’obiden dels treballadors i només fan el joc a la burgesia i als plantejaments conservadors i dretans dels nacionalismes traeiexen els seus principis internacionalistes i de defensa dels treballadors. Mentre urdeixen fils grocs per llaços i no es de dediquen a defensar a les kellys als joves precaritzats o la Renda bàsica deixen de fer la funció pet la que es van crear per passar a ser comparses polítics.
Molt oportuna la teva reflexió en un primer de maig passat per aigua. En Pepo puntualitza en el temes urgents.