De tant en tant un representant politic ens sorpren amb una afirmació contundent: “els electors han votat malament”. Ho diuen convençuts que la seva aseveració és la que explica uns resultats electorals que no són favorables als seus interessos.
El penúltim, perquè sempre hi ha un últim, ha estat el señor Berlusconi, set setmanes despres d’uns comicis legislatius que no han estat el passeig que Il Cavaliere s’esperava.
Aquesta afirmació porta a pensar que alguns politics no han pait massa bé el que implica la capacitat lliure dels votants de dipositar una papereta en una urna; que tal vegada encara no han entès que un cop es fa l’escrutini, en un sistema democràtic, són els resultats els que manen i no pas les seves ambicions i/o els desitjos d’una determinada força política.
Afirmacions com aquestes porten a pensar que aquests que les diuen s’han investit de la raó absoluta i s’han atorgat el paper de “salvadors de la patria”, per tant no poden acceptar que aquells als que suposadament han de “salvar” no els hi otorguin la confiança de la manera que ells necessiten.
Sembla que fa temps que la ciudadanía ha decidit que no vol majories absolutes i que el bipartidisme ja forma part d’altres temps polítics. Mai es pot dir que no tornarà, però ara per ara és el que es va repetint a pràcticament tots els països del nostre entorn.
Amb els seus vots, els electors estan convidant als representants politics a parlar i trobar maneres de gobernar per una societat cada cop més plural, amb necessitats, demandes i ambicions dispars.
L’acord, el pacte, l’entessa –tots sinònims- és complicat, dona feina i pot fer mandra, però sempre és molt millor que el monòleg.
I és més fácil pensar que són els altres els que erren i no assumir que els temps han canviat i que els electors volen que siguin capaços de explorar ví0000es per donar solucions en lloc de plantejar problemas i espolsar-se les responsabilitats. O es que enyoren aquells temps en els que les urnes no existien?
Mercè Beltràn
Periodista