La idea de Metròpoli ha variat molt al llarg del temps. A la Conferència Internacional d’Estadística de 1887 es va definir el que era una Gran Ciutat (+ de 100.000 habitants), més tard d’altres conceptes han anat apareixent, com ara Regions Metropolitanes o la més actual de Ciutat Regió o metropolitanització [i] .
El títol d’aquest text anava a ser: “Barcelona serà metropolitana o no serà”, però en Jaume Collboni, el Vicepresident de Desenvolupament Social i Econòmic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i alcaldable socialista a l’Ajuntament de Barcelona, ja va utilitzar aquesta frase fa escassos dies a l’edifici Llotja del Mar. Justament parlava de Barcelona com a metròpoli digital, global, de coneixement i de la nova economia.
En Pascual Maragall ja va expressar públicament la idea de Barcelona metropolitana en el seu discurs d’acceptació com alcalde l’any 1982, era una ciutat que anava de riu a riu. Aquesta és una iniciativa que ens parla de municipalisme, d’unió de ciutats i, especialment, de suma de persones. Una idea que va ser combatuda pel govern Pujol, justament ara fa 30 anys, quan el Parlament va aprovar les lleis d’ordenació territorial, desmuntant la Corporació Metropolitana de Barcelona, no va voler donar el poder metropolità a uns alcaldes que majoritàriament eren socialistes.
Ara una altra alcaldessa, Ada Colau, presideix –certament amb manca de lideratge- l’AMB que, estant formada per 36 ciutats és una zona que genera el 52% del PIB de tota Catalunya, una AMB molt per sota en competències i poder del que podria tenir segons la nova llei d’ordenació del 2010.
El govern metropolità podria aportar les respostes que ara no poden donar les seves ciutats, inclosa Barcelona, a les necessitats d’habitatge, mobilitat, a les situacions de gentrificació, podria cobrir les mancances d’infraestructures i mobilitat de primer nivell, respondre a l’envelliment de la societat fruit de la longevitat així com generar una economia de valor afegit i ocupació de qualitat. En definitiva un espai atraient i d’alts estàndards de qualitat de vida tant per a la població que viu a aquesta zona com pels executius, tècnics qualificats, i, especialment, per a la població jove que escolliria aquesta zona per viure i treballar i viure-hi.
Una zona metropolitana necessària per situar-se al mateix volum que d’altres ciutats-regions d’Europa. Barcelona ciutat només compta amb 1.621.000 habitants i té una superfície de 101,35km2, mentre que la regió de Londres -la més gran d’Europa- te 12.266.00 habitants i 1.579 km². Amb l’AMB arribaríem a 5.170.000 habitants i 600 Km2 convertint-nos en la 5a ciutat-regió europea.
Però per dur a terme aquesta proposta cal saber co-liderar i negociar, des de la igualtat, amb una estratègia win-win on tots guanyem. No es tracta de Barcelonitzar els ajuntaments que formen part de l’AMB, es tracta de cristal·litzar un nou pacte metropolità amb només un gran vencedor: les persones que vivim en aquesta ciutat-regió.
[i] Cuadrado (2016) la defineix com “la progressiva dispersió del fet urbà, determinades activitats, objectes i estils de vida s’estenen per la totalitat del territori, fins arribar a llocs tradicionalment situats al marge de les dinàmiques metropolitanes, configurant un nou espai urbà descentralitzat, discontinu, que s’estén al llarg de les vies de comunicació, i s’organitza en xarxes de centres i sistemes urbans amb dimensions variables segons la funció o el temps” .
Josep De Barberà i Johera (Pepo) Educador i Treballador Social @pepo_bcn