“La poesía no quiere adeptos, quiere amantes”
Federico García Lorca
I la política? Vol adeptes o amants? Good question 😉
Vegem-ne les definicions segons l’Enciclopèdia Catalana:
Adepte: Partidari d’alguna persona o d’alguna idea.
Amant: Que té afecció per una cosa. Amant de la música.
Potser la política té més adeptes que no pas amants, oi? Heu pensat què passaria si capgiressim la truita? Si aconseguissim que les persones que creuen en una política d’esquerres, basada en la igualtat i la justícia social fossin amants de les nostres polítiques? No respondré. Deixo que hi reflexioneu.
Però com ho aconseguim? Crec que una de les eines que ens hi portaria seria poetitzar la polítca.
Poetitzar la política, sí. I no m’he tornat boja. No es tracta pas de fer discursos en vers com en èpoques antigues, no. Tornem a l’Enciclopèdia, que en temps de perversió lingüística descarada com els que vivim, em sembla una taula de salvació tornar a l’essència dels mots. Una de les definicions figurades de poema és: “Cosa, fet o persona extraordinària, que té en si quelcom de meravellós o de valent que atreu i interessa. La seva vida és un poema.”
Sona bé, oi? Doncs sí. Ja fa anys que ho tinc clar, claríssim, que quan poetitzem la política, arribarem al cor de les persones. Ens hi posem, aprofitant que encara tenim Sant Jordi a flor de pell i ens omple de poesia?
“Si hubiera más políticos que supieran poesía y más poetas que entendieran de política, el mundo sería un lugar un poco mejor para vivir en él.”
John Fitzgerald Kennedy
Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies