Un somni recurrent, segons diuen els que saben, és aquell que evoca el no haver aprovat una assignatura i sentir l’angoixa de saber-te una impostora, anys després de tenir el títol universitari penjat d’aquella paret a casa dels pares. En despertar, un cop es torna a la realitat, respires profundament i un mig somriure t’acompanya fins a la cuina per fer el primer glop d’aigua del dia.
Des de fa uns dies estem assistint a una mena de competició entre alguns responsables polítics consistent en veure qui ha falsejat més el seu curriculum. Un màster per aquí, una carrera per allí, uns cursos a l’estranger… trampetes per intentar demostrar no se sap exactament que.
Per què aquesta necessitat d’omplir un expedient acadèmic amb mèrits inexistents? Allà cadascú. Les raons particulars són el de menys, tot i que mostren una faceta poc exemplar dels representants de la ciutadania que, a sovint, fan gala de la seva honestedat.
El més preocupant són els efectes colaterals que aquests paranys tenen per al sistema universitari en el seu conjunt.
Què dir a l’alumnat que es deixa les celles estudiant per obtenir bones notes? Que no cal esforçar-se i que el més convenient es tenir un conegut o una coneguda amb capacitat de modificar els resultats?
Com seguir defensant un model com el de Bolonia, discutit fins a l’esgotament, en el que els màsters tenen un paper mot important? El tornem a posar en qüestió?
Com explicar que la universitat pública ha de sobreviure, des d’un punt de vista econòmic, amb acords amb el sector privat i que això no es pervertir el sistema?
Difícil ens ho posem.
Sabíem que el poder ho vol tot i que, en alguns casos, per obtenir-ho, tot s’hi val. El que no ens imaginàvem era que les trampetes formessin part del currículum. I no és un somni.
Mercè Beltràn
Periodista