El Gènesi marca un límit temporal per l’home amb la frase “No contendrà el meu esperit amb l’home per sempre, perquè certament ell és carn; però viurà cent vint anys” Gn. 6.3.
Podrem arribar-hi? Tot sembla que serà possible. Segons les previsions l’any 2050 Espanya serà el 3r país més longeu del món i a Barcelona l’any 2030 tindrà de cada 10 ciutadans 3 que seran majors de 60 anys, d’aquests 8 tindran més de 80 anys. L’any 2030 a Barcelona tindrem l’actual població de més de 60 anys que hi ha avui en dia en tota Catalunya.
Totes les poblacions hauran de preparar-se en les seves dinàmiques per l’impacte de la longevitat, i d’entre les grans ciutats del món, Barcelona ha de ser una d’elles. La ciutat cal que repensi com donar resposta a uns futurs reptes que avui per avui només podem intuir-los, ja que aquestes dinàmiques faran que Barcelona sigui molt diferent, tot i que espero sàpiga mantenir la seva idiosincràsia, i aquesta preparació ha de començar ara.
L’augment de l’esperança de vida és fruit dels factors que afecten a la longevitat, i que són: la genètica, l’entorn social, l’entorn físic, l’entorn salut, i l’entorn sociocultural de diferència de classe. Des d’una gran ciutat com Barcelona és difícil incidir en el factor genètic, però si que es poden fer intervencions per millorar els quatre entorns restants, existeixen un seguit d’intervencions genèriques per fer-los més positius i amigables.
Pel que fa a l’entorn social haurem d’intentar revertir l’envelliment de la ciutat fent que els joves de Barcelona es quedin i els de fóra vinguin. Treballant amb polítiques d’ocupació juvenil de qualitat, polítiques d’habitatge o d’altres mesures que fomentin la natalitat com ara apostar per les escoles bressols municipals. Pel que fa a les persones grans haurem de potenciar el reconeixement al seu saber, així com afavorir l’envelliment productiu i compromès amb la societat. La opinió de les persones grans és molt important i caldrà, mitjançant la participació efectiva, fer-los participar en la governança de la ciutat.
L’entorn físic serà també un dels que presumiblement variarà més, s’haurà de canviar la visió territorial de ciutat per començar a pensar en clau metropolitana, s’hauran de revisar també noves formes habitacionals per a la gent gran, especialment les depenents, superant el model poc sostenible de les residències i explorant nous camps com ara els Sènior CoHousing.
Pel que fa a l’entorn de salut haurem de començar a oblidar-nos del concepte de cura donat que ens situa en la visió passiva de la dependència de la persona i te una component de desigualtat de gènere molt gran. El concepte que s’ha de començar a treballar és el de l’acompanyament, centrant-nos en la visió de la salut positiva, així com estar oberts a les grans possibilitats que ens oferiran les noves tecnologies en l’atenció i acompanyament de les persones.
Per últim, a l’entorn sociocultural i de diferència de classe serà on s’haurà de donar el canvi més important. El de garantir des de l’equitat l’accés als serveis i l’ampliació dels recursos públics, atès que aquests són els únics que garanteixen la seva universalització. La lluita contra els eixos de desigualtat social s’haurà d’enfortir ja que aquests ens porten avui a una situació de pobresa en l’ancianitat molt alta, especialment pel que fa a les dones grans.
La longevitat està cridant a la nostra porta, però per arribar preparats haurem de donar resposta als grans reptes que hem plantejat des de la ciutat, una tasca en la que tothom s’ha d’implicar . Ens posem a treballar ja per estar preparats? Som-hi!
[1] Article realitzat a partir del l’estudi De Barberà, J. I Navalón, B.. (2018). L’efecte de la longevitat i el seu impacte en la ciutat de Barcelona dins d’un futur proper -2030- Grans reptes als que donar resposta des de la Socialdemocràcia (Treball final de Post-grau). Universitat de Barcelona, Barcelona.
Josep De Barberà i Johera (Pepo) Educador i Treballador Social @pepo_bcn
Una bona diagnosi del que ens ve a sobre, i del que tots, especialment els polítics en hem de posar mans a l’obra.