Com en la resistència francesa

Els dies posteriors al 17 d’agost l’angoixa i l’abatiment es van apoderar de moltes de nosaltres, ens vam quedar perplexes davant de la instrumentalització que l’independentisme i el processisme van fer d’aquella desgràcia. Instrumentalització que algunes veus valentes com Najat Elhachmi, Javier Pérez Andújar o Jordi Évole van denunciar tot buscant entendre el perquè uns noiets podien arribar a cometre una atrocitat d’aquella mena.

Des de feia uns anys la fractura a Catalunya cada vegada es feia més pregona i els darrers mesos aquest procés s’anava accelerant, però a partir del 17 d’agost vam ser conscients que tot s’hi valia per a mantenir l’hegemonia del procés. Fractura profunda a les famílies, grups d’amics, llocs de treball…. però com en la resistència francesa ens hem anat agrupant “Agrupémonos todos” com diu la Internacional,  hem anat creant nous vincles de solidaritat, companyonia i han aparegut grups on s’hi apleguen  persones que s’anaven sentint orfes, perplexes, soles…. i que es resistien a ser objecte de la por i del silenci, com en la resistència francesa. El que va començar com grups de whatspp o telegram,  ha anat creixent i està esdevenint en grups d’amistats, suport, propostes culturals, polítiques, socials, trobades i diàlegs, més enllà de l’adscripció política i partidista individual de cada una de les persones que els formen. Llocs de trobada de llavors novelles on resistim col·lectivament i on anem construint propostes i alternatives noves i diferents malgrat aquest ambient excessivament polaritzat i fanatitzat. Com en la resistència francesa ens anem reconeixent i retrobant antigues i antics companys de lluita, “els vells rockers no moren mai”, persones que potser havíem coincidit esporàdicament per raons professionals, laborals, veïnals, de lleure… que havíem sintonitzat però no ens sabíem semblants. Com en la resistència francesa, ens anem passant la informació d’actes, debats, escrits, articles, concerts, pel·lícules … i ens trobem i ens retrobem. Amb l’esperança i el convenciment que estem obrint escletxes en l’hegemonisme creat pel processisme. Amb la urgència de qui se sap que va contracorrent i que no es pot distreure i que cada entrebanc és un retrocés, però també és un repte.

Vaig començar a escriure aquesta petita reflexió optimista fa una mica més d’una setmana, volia transmetre certa sensació que es respira ens aquests nous grups. Però no puc acabar sense fer una referència a l’excel·lent acte de presentació d’ahir (dilluns dia 26 de febrer) del llibre de Joan Coscubiela Empantanados, una alternativa federal al soviet carlista, amb un esbós preciós de Javier Pérez Andújar i una interessant entrevista de Neus Tomàs, on ens hi vam trobar el ventall més ampli de l’esquerra, aquella esquerra que encara té moltes pàgines per endavant per escriure, els vells i els nous rockers que volen seguir tocant la guitarra. Un acte paradigmàtic d’aquesta resistència, que com la resistència francesa no es dóna per vençuda. Sempre ens quedarà l’esperança.

   Maria Comín