Ha guanyat l’èpica

Finalment han arribat les eleccions. Aquelles que la majoria no volia però a les qual finalment tothom s’ha presentat. Segons les dades, ha guanyat en vots i escons Ciutadans i els partits independentistes tornen a sumar, tot i que a la baixa respecte dels anteriors comicis autonòmics, batejats com a plebiscitaris. El federalisme no ha guanyat. La ciutadania ha optat per partits amb missatges clars, contundents i rotunds. Pels extrems.

En un moment de desprestigi i descreença en la política i els seus representants, la ciutadania ha optat per l’èpica. Sí, l’èpica ha guanyat.

 L’èpica és feta de grans històries, de personatges que busquen la grandesa que va més enllà del seny. L’èpica apel·la als sentiments i a l’acció, interpel·la l’estómac i se’ns endú com un huracà que no entén de raons ni de sentit comú. Com n’era d’èpica l’epopeia d’Ulises, oi? I la bogeria de Don Quijote, les seves lluites imaginàries? Sí, l’èpica ens emociona. Aquest punt de dramatisme, aquesta dosi de rebelió, aquesta unça de transgressió, de traspassar les normes, de bogeria, d’obsessió…

Pensem per un moment quins serien els principals ingredients d’una història èpica: uns personatges enfrontats; una història en la qual hi ha molt en joc; una victòria renyida; una aventura que s’esdevé només un cop a la vida; una derrota que es remunta al límit; i evidentment un bon clímax final.

 No n’han estat, d’èpics, doncs, els episodis que hem viscut a Catalunya en els darrers temps?  Sobretot d’ençà de principis de setembre. Imagineu-vos-els escrits en vers fa més de 400 o 500 anys. Hem tinut tots els ingredients necessaris: dramatisme, rebelió, emoció, transgressió i per què no, un xic d’esperança per aquells que creuen en el final feliç de l’aventura èpica, per imaginada que sigui. Sí, de tot plegat n’hem tingut bones dosis, aquests darrers mesos. Però ens calen dos personatges, en aquesta història; igual de contundents, igualment aferrats a les seves conviccions fins a límits impossibles. I davant dels que volien saltar al buit, els que s’hi han oposat rotundament, amb contundència, amb exigències repressives de claredat meridiana; no s’hi valen raonaments ni sentit comú, en l’aventura èpica, només la força de la història. Davant l’èpica independentista, l’èpica populista de Ciutadans. Dos blocs, dos personatges que lluiten com lleons a l’arena de l’amfiteatre.

 I el nostre personatge on queda en aquesta història? Què se n’ha fet del federalisme? Sembla que en fora de joc ara com ara. Continuo pensant que és la millor opció, el projecte més adient, més encertat i factible. Però no és èpic. O encara no li hem sabut trobar l’èpica que demanden els moments que vivim. Davant l’emocionalitat del projecte independentista, la racionalitat del federalisme no genera emoció ni empatia en aquests moments de màxima tensió argumentativa. Construir ponts, apelar a la proximitat i l’eficiència, acordar i complir les regles del joc, lleialtat, solidaritat, confiança, empatia, conviure en la diversitat, respectar la identitat de les persones, fer que la Terra sigui l’única pàtria de la humanitat… un decàleg federalista ple de bons propòsits, una via d’esperança i convivència digna d’una història titànica que encara no ha trobat la seva èpica.

 Sí, ens agradi o no, en un moment de desprestigi i descreença en la política i els seus representants, la ciutadania ha optat per l’èpica. La política ha donat pas a l’èpica. Amb tot el dramatisme que representa. Prenem-ne nota.

Iolanda Pàmies Rimbau

@iolandapamies