Avui té lloc una vaga estranya que, en alguns llocs com ara la Generalitat, és una cosa semblant a un tancament patronal, només que els treballadors cobraran el seu sou. La qüestió és mantenir la gent al carrer, amb la irresponsabilitat que això suposa, i defugir d’un diàleg que exigim amb totes les nostres energies, què és més necessari que mai. Aprofundir en la divisió social que està vivint Catalunya només ens acosta perillosament a una confrontació oberta.
Els que rebin no seran pas els que mouen els fils i escampen benzina amb declaracions irresponsables a través d’uns mitjans de comunicació que, lamentablement s’han vist convertits, de ja fa temps, en simples instruments propagandístics. Ens hem acostumat a un monòleg absurd. Hem matat la diversitat.
Vigilem les revoltes que encenen des dels seus despatxos aquells que volen actuar com els reis d’una partida d’escacs. Ells no aniran pas mai a la primera fila. Hi seran els seus peons, que sempre, són els primers en caure.
Cal deixar les baralles estratègiques de qui sap qui per aconseguir no se sap què. Cal deixar de banda els enfrontaments dialèctics entre amics de tota la vida i familiars. Cal rebaixar la intensitat i les formes. Diu la dita que la “gent parlant s’entén”.
Cal que obrim nous canals de comunicació, cal restablir tots i cadascun dels ponts trencats. Cal diàleg, molt diàleg. I si per que hi hagi diàleg cal canviar de líders doncs canviem de líders. Fem-ho ja. Sense perdre un segon. No hi ha cap urgència més gran. Però deixem als peons en pau. Ni que sigui perquè tots sabem que als escacs moltes partides acaben amb taules, amb els reis sostenint-se orgullosament en peu, sobre els cadàvers dels peons morts per culpa del seu enrocament.