A la independència no hi ha res que no pugui oferir un Estat Federal

La Carme Valls ens recorda que en  parlar de fer  aquest sopar vàrem pensar: no passa res, serà quinze dies abans del referèndum i un bon moment d’explicar què cosa és això del federalisme. Però la veritat és que ens seiem a taula quan fa 24 hores que la Guàrdia Civil ha estrat al departament d’Economia. I una mica abans, el dia 6 de setembre, es va viure al Parlament de Catalunya un atemptat a la democràcia i a l’oposició com mai no s’havia vist. Temps difícils en els que cal mantenir una certa coherència.

La Carme ens recorda que ella és federal des dels temps de la universitat: “sóc de les que no s’han canviat de camisa, per be que molts d’altres si que l’han canviada, ben al contrari he aprofundit en el tema”. Un tema, el del federalisme, que sempre ha estat una cosa maleïda a Espanya. I d’això bé que ho sabia en Pi i Margall, qui ja al segle XIX va voler implantar-lo per donar solució als problemes ja existents aleshores d’un nou catalanisme i altres realitats nacionals emergents.

Ara tenim l’Estat de les Autonomies, definit a la Constitució del 1978. Entre els seus redactors hi havia en Jordi Solé Tura, que creia que havia de fer-se una aposta federal. Un canvi necessari, que oferia un encaix a una Catalunya en el moment en que se sortia d’una dictadura. És l’Estat de les Autonomies, que s’ha anat desenvolupant d’una manera molt descentralitzada, de fet es molt mes descentralitzat que molts d’aquests estats que es diuen federals a si mateixos.

 A Catalunya, sota la presidència de Pasqual Maragall es va desenvolupar el nou Sstatut que pensava en una Espanya federal. I va provocar un seguit de reaccions on s’hi troba l’embrió de molts malentesos i de moltes de les coses que ens estan passant ara. Tothom recorda que a aquell estatut s’ho va oposar el PP, que fins i tot es va posar a recollir signatures; però ningú cau en que l’altre opositor, qui va votar que no i va fer campanya en contra va ser ERC. “Això no surt a cap diari, ni a cap tele ni a cap ràdio” en diu la Carme Valls. “Algun cop intento explicar-lo al programa de la Terribas a Catalunya Ràdio, però la Mònica sempre em talla”.

Ara tenim govern on hi són aquests dos partits. “Aquí a Catalunya, amb el suport del que queda, del que queda, del que queda d’allò que un cop va ser CiU, i que no és res més que un partit independentista que va al darrera del que faci Esquerra”.

“I amb aquell Estatut també va començar el silenci  de les persones que pensàvem que hi havia una altra opció” segueix explica la Carme “ni tampoc ningú va tenir ganes d’afrontar les mancances de l’Estat de les Autonomies per transformar-lo en  un que fos veritablement federal”.

Els estats federals tenen una primera característica que es la de compartir el govern, el que suposa tenir governs a diversos nivells que es coordinen mútuament. A l’Espanya descentralitzada, el que s’ha acceptat i permès és que una autonomia no accepti una llei acordada, no la compleixi i faci una altra cosa. L’exemple paradigmàtic va ser l’Esperanza Aguirre a Madrid: la llei de successions s’aboleix perquè així les grans fortunes –també les d’alguns catalans- acaben anat a Madrid, i la llei contra el tabac s’incompleix durant força temps.

Una altra característica de l’Estat Federal és que el governs territorials i sectorials  es reuneixin d’una manera concreta i continuada per acordar les polítiques estatals Aquí ara fa quatre o cinc anys que el ministre de torn es reuneix, però no per compartir, sinó per dir el que s’ha de fer. Aquesta és una de les causes per les que els pactes fiscals que es van fer fa molt de temps no s’hagin refet i pel que hi ha molta gent que es cregui aquest slogan independentista que és Espanya en roba. Nosaltres vàrem acordar un pacte fiscal renovable i en l’Estatut ja esta prevista aquesta renovació.

No és cert, i això ho explica molt bé en Josep Borrellhttps://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Borrell_i_Fontelles en el seu llibre “Las cuentas y los cuentos del independentismo”, que als estats federals hi hagi unes balances fiscals, ni tan sols a Alemanya. Hi ha uns acords econòmics en els que es retorna a cada territori en funció dels seus habitants.  Si en aquell moment en teníem cinc milions d’habitants i ara en som set, doncs aquest retorn haurà se ser en funció dels set milions. El tema, és fiscal es doncs  dins de les estructures de govern compartit, però aquí sempre s’ha utilitzat per mercadejar. És evident que la negociació fiscal produeix tensions, però hi ha un espai institucional per resoldre aquestes diferències i, sobretot, no s’utilitzen per mercadejar. I aquí tenim un aprenentatge horrorós, doncs durant mes d’una vintena d’anys cada cop que en Jordi Pujol donava suport a un govern de Madrid,  treia alguna prebenda treia alguna competència o uns diners per Catalunya, i d’aquí la desgana i el desinterès en  definir les competències de cadascuna de les parts. Unes competències que no es mouen i no són intercanviables i que estan definides per la mateixa Constitució.

Som, en definitiva, gairebé un Estat Federal, doncs en moltes coses ja estem organitzats com a tal. Tenim un embrió de govern compartit, però no l’exercim No hem fet les conferències de presidents. Només es va fer una en època del Zapatero, però sembla que només van prendre cafè.

La paraula federar ve de fedus que vol dir pacte, i també de fides ,que vol dir confiança. Per compartir cal tenir lleialtat i confiança. I aquí hem fallat perquè en aquest Estat de les Autonomies, sobretot en aquelles autonomies dirigides pel PP, s’ha primat la caça de vots  sobre la construcció de confiança.  Hi ha hagut una mala pràctica que ha minvat la confiança de tal manera que ha impedit l’exercici d’una federació confiada. La paraula confiança es el que va permetre als primers federalistes americans, establir un sistema democràtic amb el propòsit de protegir les minories. Això és el que ens diu la Carme que no es troba “dins l’anomenada llei de Transitorietat, que és vertical i presidencialista, res de federal, ¿per què ha de manar Barcelona respecte tots els altres?”

Pi i Magall havia pensat que la gent s’organitzés en mancomunitats de pobles, i que hi hagués un govern més amunt que serien les diputacions o les vegueries, i després un govern regional i per sobre el de la nació. El que li va passar es que li va sortir el cantón de Cartagena, que va decidir que se separava i que s’unia als Estats Units.  Els seus li van suggerir d’imposar la constitució federal que s’havia redactat, doncs tenien majoria al congrés, i la resposta que va donar va ser s”i som federals ho som tot el dia”. No es pot imposar, les coses s’han de fer a través de la negociació i no de la imposició.

Per tenir un estat federal cal tenir una cultura federal i no l’hem tinguda. Tenim una gent que s’estima la separació mes que l’abraçada que fer el pont. Cal un canvi a les persones per fer el pont. Ja ens hauria agradat tenir aquí a Catalunya un debat seriós sobre com organitzar la nostra vida, però no l’hem tingut mai. No hem debatut mai què ens pot oferir la independència que no ens ofereixi un Estat Federal. Una hisenda pròpia es possible en un Estat Federal, per posar un exemple, es el cas dels Estats Units.

“La possibilitat federal, ara per ara, està trencada”, en diu la doctora Valls. “Jo la veig veure trencada a la manifestació del 10 de juliol de 2010, en la que el govern no es va poder moure perquè el passeig de Gracia va ser envaït per molta gent que amb la consigna de cridar independència, i on van haver agressions independentistes contra gent del partit socialista. Aquell dia que protestàvem perquè el Tribunal Constitucional havia retocat l’Estatut, i vàrem acceptar empantanegar-nos amb la independència enlloc de desenvolupar l’Estatut amb totes les lleis orgàniques per veure que donava de si. Segurament hauríem tingut un recorregut i un discurs diferent, perquè el discurs que es veu en les manipulacions dels mitjans de comunicació públics, ha vetat la visió federal a canvi d’una visió estreta i nacionalista de la realitat”.

Cal fer una batalla ideològica seriosa per explicar que està passant. Serà difícil, però això no s’acaba el dia 1. De moment el que tenim gent que dona consignes, on ordres judicials contra persones que estan incomplint la llei, esdevenen agressions contra no se sap ben bé el què. I gent que surt al carrer impulsada per aquestes consignes que va proclamant algú.

El principal problema és que es pot fer poc contra això. Els secessionistes s’han enamorat i contra l’enamorament es molt difícil lluitar, l’amor és cec i només pots esperar a que caigui la vena dels ulls. Els nacionalismes han atiat l’odi i l’enemic comú, que això és una cosa que va molt bé, perquè ens posa a tots junts contra aquest enemic. Aquesta és la fibra que s’utilitza per treure la gent al carrer. S’ha perdut tota empatia, tota capacitat de donar la mà l’altre quan té un problema. Però el PP tampoc té cap empatia, i a mes a més, no en sap de governar. I menys d’enfrontar-se a aquesta situació.

Haurem de votar a la gent adequada per tal que ens representi de forma adequada en la construcció d’un estat federal que sigui veritablement capaç de representar a la ciutadania en el seu conjunt.