La política no ha estat sempre així. Va haver un moment en que la política era, en veritat l’art del possible, per repetir una frase manida que tant s’atribueix a Maquiavel com a Churchill o Bismark. En qualsevol cas la 
política era guanyar un mica i deixar que l’altre guanyés una mica. Un exercici dialèctic de seducció a la recerca d’un acord, i no un combat campal a la recerca de la rendició incondicional de l’adversari.
Això va canviar amb Aznar, quan va decidir seguir els consells de Pedro Arriola, el seu assessor de referència. El marit de Celia Villalobos havia après a llegir enquestes als Estats Units i allà va descobrir que la cosa no anava de diàleg, sino que anava d’emocions. D’emprenyar a la gent per fidelitzar als teus, decantar als tebis i demonitzar a l’adversari. I així va ser com amb frases que eren tuïts abans que Twitter existís, Aznar es va llençar a irritar al personal amb només unes poques paraules: “Paro, corrupción y despilfarro” i “Váyase señor González”.
Així va ser com va guanyar les eleccions, tot i que els seus, el que van entendre és que havien recuperat allò que sempre els havia pertangut i que mai haurien d’haver deixat anar: el poder. Així va ser com cognoms com Arias Salgado, Rato, Cabanillas, García-Valdecasas, Aguirre o Matutes van començar a passejar-se pels ministeris. I com que la cosa els havia funcionat, i la millor defensa és un bon atac, van decidir fer d’oposició de l’oposició. I a poc a poc, qualsevol persona que no combregués amb les accions dels seus governs, passava de forma gairebé automàtica a ser un etarra. Però no dels d’ara, dels d’aquells anys, que encara es dedicaven a matar gent.
El PSOE va prendre nota i va contraatacar amb l’altre emoció que mou a les persones, que és la por. Vigileu que aquests paios us deixaran sense pensions i sense cartera, venien a dir.
I així la política va deixar de ser una cosa amable, si és que algun cop ho havia estat, per fer de la crispació el plat del dia.
Mentrestant Catalunya presumia de l’oasi català. De ser una terra assenyada on el diàleg era possible. Es clar que alguns periodistes no podien treballar en segons quins mitjans públics i que al Molt Honorable President de tant en tant se li escalfava una mica la boca i deia que els socialistes es podien anar a la merda de dos en dos. Però comparat en Madrid això eren tonteries. I no és que es robés menys. De fet Catalunya, com s’ha anat veient, tenia una gran varietat de casos de corrupció. Senzillament es guardaven més les formes gràcies, bàsicament, a una densa xarxa de dossiers que recollien la porqueria de l’altre. Una estratègia de destrucció mútua que garantia formalment la pau.
Però ningú no es manté a un govern per sempre i el partit-règim que era CiU es va veure desbancat. I va a començar a tenir problemes econòmics seriosos. I les seves malifetes s’anaven descobrint. I va veure com li embargaven les seves seus. I com tot això genera mala llet, doncs van decidir socialitzar-la. Potser sigui l’única cosa que el partit abans anomenat Convergència va socialitzar. I van posar a manar a Mas, més que pels seus mèrits, consistents bàsicament en enfonsar Tippel, per formar part del grup d’amics dels fills d’en Pujol i estar disposat a escalfar la cadira fins que arribés el torn de l’Oriol. Però a l’Oriol el van enxampar emmerdat amb les ITV i els dossier van començar a circular.
Com la cosa no anava de tendir ponts o arribar a acords, sinó de guanyar a qualsevol preu. O millor encara, que l’altre no guanyés. Eren els temps del “y tu más”, de la visió de l’adversari com una cosa deshumanitzada. El pas definitiu es produeix quan Mas decideix virar cap a l’independentisme. En aquell moment tots els no independentistes van passar a ser unionistes, un fase prèvia a ser considerats com feixistes i antidemòcrates.
I així va ser com la intel.ligència va fugir dels partits polítics. Com a poc a poc van deixar d’ocupar llocs de responsabilitat les persones més capaces i van ser substituïdes per les persones més fidels. Com la política va caure en mans de “palmeros” sense ideologia ni idees, que riuen les gràcies de qui mani a canvi d’obtenir alguna engruna de la immensa empresa de treball temporal que és l’administració pública.
La racionalitat va passar a ser substituïda per una mena de concurs a veure qui la diu més grossa. Un bon “zasca” és molt més ben acollit que un bon acord. Només cal veure l’espectacle vergonyant que ofereixen setmanalment alguns diputats a les Corts. Es va arribat al menysteniment sistemàtic de l’altre, a creure que mai, sota cap concepte, podia tenir la raó, i per tant era impossible negociar, per la senzilla raó que no hi havia res que negociar, per que la cessió s’entén com a debilitat o derrota. I els primers en pensar això són uns líders que haurien de conduir-nos cap a un diàleg imprescindible, però que han acabat per ser nens malcriats als què ningú els ha dit mai que no per por a no poder créixer. Una dinàmica perversa, doncs quan l’adversari passa ser l’enemic, quan tot es redueix a un concurs a veure qui la té més llarga o qui s’arronsa abans, el resultat sol ser la catàstrofe.
Jaume Moreno @emetent Periodista