¿Qui és la casta? En primer llocs els mitjans de comunicació, que en aquest país estan tots en mans de la banca, la pròpia banca, grans directius d’empreses –que no empresaris- com en Florentino Pérez, que no és res més que un empleat de la família March. I també una cosa que en diuen les “èlits extractives”, com els alts funcionaris de l’administració, i gent que sembla que treballi molt perquè està en moltes reunions. Ens ho diu en Jordi Oliveres en el decurs del sopar-debat “La casta que mana de veritat” que ha organitzat el Club Còrtum.
Aquests als funcionaris sempre ocupats, doncs advocats de l’estat, notaris, jutges… Tots ells emparentats entre si, tremendament conservadors i disposats a mantenir un estatus endogàmic.
“Són elits que ens prenen el pèl”, assegura Oliveres, “dons estan en el comandament del primer poder i quan arriba un nous ministre, per exemple, són els que li diuen que es pot i que no es pot fer”. Formen part d’aquesta elit gent com, per exemple, el fiscal anticorrupció al qui se li descobreix que té un compte corrent a Panamà. Però és que alguns jutges del Tribunal Suprem o de l’Audiència Nacional que l’haurien de jutjar, doncs també són corruptes i cobren en negre gairebé el mateix del que cobren en blanc pel seu sou, que arribar a superar els 100.000 euros anuals.
La fórmula és antiga. Els jutges tenen prohibit exercir cap altre feina que no sigui la de jutge, excepte la de professors o donar conferències. I així es converteixen en preparadors de futurs jutges. I cobren 20 euros per hora per seure al mateix despatx del Tribunal Suprem a rebre als futurs jutges. Parlen d’aproximadament 100 euros diaris que es cobren en negre i que no paguen impostos a Hisenda.
Per tant, ens diu Oliveres, “quan el ministre del ram, Cristòbal Montoro, que va muntar una empresa, amb el seu germà, que té entre les seves especialitats l’evasió d’impostos, prepara una amnistia fiscal, doncs ja sap quines empreses s’acolliran perquè han passat pel seu despatx, per dissimular, el que fa és anar a pels famosos, com en Messi o el Cristiano Ronaldo, als que ta,bé s’ha de perseguir, perquè defrauden”.
Es clar que estem a un país on una ex presidenta d’una comunitat autònoma, com és l’Esperanza Aguirre, en un atac de sinceritat, va reconèixer que “si no fos política, jo també evadiria”. Així es comprèn el que va passar amb els seus lloctinents Granados i González.
“A Catalunya amb els corruptes som més catxondos, els donem la Creu de Sant Jordi i així no s’han de pagar l’esquela quan es moren”, diu el nostre convidat. “Tenim alguns exemples, els Millet, els Carulla… La Mariona Carulla i tots els seus germans són defraudadors d’hisenda, han arribat a un pacte amb Hisenda i pagaran una part. El pare d’aquests Carulla era amic d’un tal Pujol, a qui la cosa ja li venia de llarg, doncs el famós avi Florenci ja no pagava a Hisenda”.
“A Catalunya, una família no és de veritat benestant si no té els diners a Andorra, Panamà o les Bahames”, assegura Jordi Oliveres, “no és una família com cal, ni li donaran la Creu de Sant Jordi ni la d’Alfonso X el Sabio”.
Val a dir que aquestes creus s’han de pagar i que la Cruz de Alfonso X el Sabio costa com a mínim 6.000 euros. I els gran bufets d’advocats fan un regal al jutge o al jurista guardonat, li regalen la medalla.
Va passar desapercebut que fa uns mesos la Guàrdia Civil, la UCO, va registrar la casa d’Alejandro Pérez Calzada, un senyor que s’encarrega de portar i treure diners a paradisos fiscals, i que està casat amb la cap de l’Oficina d’Inspecció de l’Agència Tributària, Margarita García-Valdecasas, antiga delegada del Govern a Catalunya i membre d’una il·lustre família d’advocats de l’estat i notaris.
Es clar que no cal anar tant lluny per trobar paradisos fiscals. Algú que visqui a Sant Sadurní d’Anoia, pots comprar-te una casa a la Comunidad Foral de Navarra, on en Josep Ferrer, l’amo de Freixenet, es va comprar una casa fa més de 20 anys i paga allà els impostos. El gran avantatge és que no cal demostrar, com en el cas d’Andorra, que vius al país la meitat més un dels dies de l’any.
Hisenda ha retornat al Banc Santander, en els exercicis 2013 i 2014, 1.236 milions d’euros, quan aquesta entitat declarava beneficis de més de 10.000 milions. “Són misteris dels Botín, que són els que posen i treuen presidents”, assegura Oliveres, “s’esperava que l’Emilio Botín digués Felipe González está preparado para ser presidente, i ho era, José María Aznar está preparado pare ser presidente, i ho era, José Luís Rodríguez Zapatero está preparado para ser presidente, i ho era. Amb el Mariano Rajoy ja no va dir res”.
Tornem a la figura del preparador, “una cosa que genera endogàmia”. Hi ha algú que vol ser jutge, que estudia i es prepara amb un altre jutge que l’ajuda. A l’hora de la veritat, el preparador tindrà uns pupils a cada fornada de jutges i quan arriben al tribunal, els seus membres ón amics del preparador, si es que no hi és ell mateix, “aleshores es quan es produeix allò tant hispànic del Fulanito és molt bo, i la Fulaneta fantàstica. I ja ens hem entès, i solen tenir bones notes”. La cosa no acaba aquí, “el nou jutge va a treballar i potser rebi una trucada del seu preparador interessant-se per un cas i dient-li el que hauria de fer, això és greu”.
Després tenim els diplomàtics, “ que són l’endogàmica personificada; si no ets fill, jove o gendre de diplomàtic costa molt entrar a la carrera. Es pot aconseguir, però en números molt baixos, i ocupant els pitjors destins”.
Tot això explica coses com que El Corte Inglés no pagui l’impost de societats des del 2011, però que això no es publiqui en cap diari espanyol, ni català, va sortir al Financial Times, que va trobar estrany això quan l’empresa té beneficis. Però ningú s’arrisca a perdre la factura publicitària de les grans empreses, que ja saben quan i a qui trucar. De fet de les 35 empreses de l’Íbex 35, hi ha 34 que cotitzen el seu impost de societats fora d’Espanya, gairebé totes a Holanda.