60 anys de l’inici de la producció del SEAT 600
La dècada del 1950 començava amb la mirada posada en la imatge del país a l’estranger i amb greus problemes interns. Mentre que el 1951 se celebrava la primera biennal d’art hispanoamericana a la capital, a Barcelona tenia lloc la vaga dels tramvies. L’any següent el mantell religiós s’extenia per la ciutat amb el Congrés Eucarístic Internacional, pel qual es va haver d’acabar a corre-cuita l’obligatori monument a alguns dels caiguts. Però el més interessant de tot, política, econòmica i socialment, va ser la decisió d’instal·lar a la Zona Franca la fàbrica de la Societat Española de Automóviles de Turismo, la SEAT.
Mancats de medis econòmics i de materials, el conjunt es va aixecar de la mà del manxec Miguel Fisac, que ja havia fet diverses esglésies per la geografia espanyola i l’edifici del CSIC a Madrid. El director de SEAT no era altre que el pare d’un recent titulat arquitecte, César Ortiz Echagüe que treballava a l’estudi de Fisac a Madrid.
Així les coses, va rebre l’encàrrec de fer, junt amb Rafael Echaide, Rafael de la Joya i Manuel Barbero, un seguit d’edificis per a la nova fàbrica, dintre el conjunt fabril: l’edifici dels laboratoris i els menjadors per als treballadors i directius, i fora de la fabrica, ja només amb Rafael Echaide, l’edifici de formació en un xamfrà del passeig de la Zona Franca, i els d’exposició i vendes a la plaça Cerdà.
El pavelló destinat a menjadors, fet amb alumini procedent de 
Construcciones Aeronáuticas S.A: (CASA), està format per un cos central on hi ha les cuines del que surten cinc naus per als menjadors, quatre per als obrers i un per als directius. El conjunt es va concebre per transmetre tranquil·litat, sensacions de repòs i relaxants durant el temps en què s’aturava la feina. La lleugera estructura d’alumini quedava tancada amb vidre, permetent l’entrada de llum natural i gaudir d’un bell entorn amb làmines d’aigua i enjardinat. Els seus autors no van dubtar en presentar-se al Reynolds Prize, una competició promoguda per aquesta empresa nord-americana fabricant entre altres productes de paper d’alumini. El jurat, presidit per Ludwig Mies van der Rohe, els va atorgar el primer premi l’any 1957.
Escric de memòria, no puc oblidar la forta impressió que vaig tenir quan vaig poder visitar tot el conjunt de SEAT i molt menys la llarga i profitosa trobada que amb el Xavier Monteys vam tenir una tarda de pluja intensa amb el César Ortiz Echagüe, durant la qual en Xavier va esgotar la seva llibreta de tanta nota que va prendre.
Junt al passeig de la Zona Franca SEAT també va aixecar un conjunt d’habitatges, amb escola i església (la parròquia de Sant Cristòfor, el sant patró dels automobilistes) per als treballadors, encara que no tenia prou cabuda per a tots i un autobús especial sortia des de la plaça d’Espanya per a traslladar-los a la gens comunicada Zona Franca.
No tot van ser flors i violes per a l’empresa i ni molt menys per als seus treballadors. Organitzats en una potent estructura sindical que no tenia res a veure amb el sindicat del Movimiento, els treballadors van fer vagues i manifestacions amb violents enfrontaments amb la policia, els grisos de l’època, que sovint acabaven amb cruels detencions.
Carme Grandas Escriptora Doctora en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona