Explicar la violència de gènere es explicar perquè els homes víctimes de morts violentes moren majoritàriament a mans de desconeguts, mentre que les dones víctimes de morts violentes moren, majoritàriament en mans d’aquelles persones que se suposa que les estimen: els seus amics, els seus marits, els seus familiars. Una dada esgarrifosa que la Gemma Lienas, escriptora i actualment diputada al Parlament per Catalunya Sí que es Pot, deixa caure en el darrer sopar del Club Còrtum, on intenta explicar-nos les causes d’un fenomen massa d’actualitat.
Un fenomen que la Gemma ens diu que té el seu origen en el patriarcat, una forma d’organització social que comença al si de la família i que s’estén per tota la societat. Una realitat que comença al mateix moment en que neix la història, al neolític, quan la humanitat deixa de ser nòmada i es fa sedentària. És un sistema que es basa en la jerarquització de l’única diferència existent entre el home i la dona: la sexual i la reproductiva.
Una jerarquització que suposa el control de la sexualitat de la dona i que comporta una divisió del treball: la dona és qui ha de tenir cura dels altres i és qui s’ocupa de la casa, de les criatures, de la gent gran, dels malalts, i tot això sense rebre res a canvi, ni reconeixement social ni una remuneració. En canvi l’home té reservada la funció pública. Això explica perquè les dones són més pobres que els homes, encara que per regla general treballen moltes més hores. I també perquè els homes ocupen llocs de més responsabilitat. Per cert, hi ha una sociòloga, la Maria Ángeles Durán que va estudiar que passaria si es paguessin totes les feines de la cura que duen a terme les dones, i va arribar a la conclusió que equival, com a mínim, al 25% del PIB d’un país.
Aquesta estructura jerarquitzada és la que possibilita la violència de gènere i és la que fa que tots tinguem, com a societat, una mirada androcèntrica. I això té conseqüències sorprenents i en molts casos letals. Per exemple, a les facultats de medicina s’estudiava sempre el cos masculí, era el cos de referència dins d’aquest món androcèntric, i com a conseqüència la simptomatologia de moltes malalties es coneixien només des de la perspectiva del cos masculí, que es comporta sovint de forma diferent del de la dona, i això explica perquè durant molts anys els infarts en dones acabaven per ser més letals que els infarts masculins. Senzillament el símptomes són diferents i per tant no s’arribava a temps d’atendre les dones . Afortunadament això ha canviat gràcies a doctores com la Carme Valls, que ha estudiat les malalties des del punt de vista de les dones.
¿Quina és la dificultat més gran per abordar això? Pierre Bordieu deia en un dels seus llibres que “si és tan difícil restablir l’equilibri entre homes i dones retornant a les dones la paritat que els correspon, és perquè no només els dominadors, sinó també les dominades, tenen assumits i interioritzats els criteris dels dominadors. El grup que té el poder dóna només per bons els seus coneixements i els seus valors, i no els de l’altre grup, i l’altre grup, el dels dominats, dóna també per bons el valors dels dominadors”.
Aquesta és una forma de violència simbòlica. Estem educats sota aquesta mirada androcèntrica, i ens costa molt adonar-nos que allò que ens han ensenyat és només una part i no una visió global
Hi ha una cosa que és el sexe, però hi ha una construcció social per damunt d’aquest sexe que és el gènere, Rousseau, al segle XVII deia que les noies no havien d’apendre a llegir pe
rquè no estaven preparades per llegir I tothom s’ho creia. I aquí rau part de l’invent: la societat ens educa de forma diferent i això és el que fa que ens comportem de forma diferent. Per tant és la mateixa educació on tenim l’eina fonamental per construir una societat veritablement igualitària.
Val la pena recapitular per entendre que la violència no és només aquella més obvia que apareix a la tele quan ens diuen que han matat una dona. Una cosa terrible, però que només és la punta de l’iceberg. A banda d’aquesta violència física hi ha la violència sexual, exercida –val la pena insistir- no per desconeguts sinó per gent de l’entorn més proper. O la violència psicològica, subtil com no parlar la teva parella o menystenir allò que fa, mecanismes que, en un entorn laboral en diríem mobbing. I tenim la violència simbòlica, que és la menys visible, però que ens trasllada un missatge. És la que prové de les imatges del G-20, on hi les persones més poderoses del món i la presència de dones és testimonial. O quan per una mateixa feina el sou de la dona és inferior al de l’home.
Per no parlar dels micromasclismes, que és aquella violència tant incrustada a la societat que ja no la reconeixem com a tal, per exemple que sigui la dona qui ha de córrer a l’escola per recollir al seu fill, o que algú envaeixi el teu espai al metro.
Massa formes de violència, massa arrelades. Molta feina a fer per construir una societat on veritablement tots siguem iguals.