Sense projecte no hi ha ciutats

Jordi Hereu ha estat el darrer convidat dels sopars debat del Club Còrtum i davant mes de 60 persones ha explicat que es per ell la ciutat. O millor dit, per què les ciutats, per ser-ho de debò els cal tenir un projecte democràtic compartit per la ciutadania i capaç de sobreviure a la immediatesa del debat polític.

I ens ho explica d’una manera ben gràfica: “la ciutat és on hi ha cafès”, on hi ha llocs on la gent es troba i comparteix, on decideix que vol fer i cap a on vol anar. És el que ha fet Barcelona, però no el que passa en un món que s’urbanitza a gran velocitat.

Les dades de les Nacions Unides són aclaparadores. A principis del segle XIX, ara fa 200 anys, només el 3% dels habitants del planeta vivia a ciutats, a principis del segle XX era ja el 13% i cap a l’any 1950 el 29,7%. Arribem als primers anys del segle XXI amb el 48,7% de població urbana i només en una dècada, el 2015, aquesta ja supera amb escreix el 55%. I les previsions es que la cosa vagi creixent fins que les ciutats arribin a acollir dos terços de la humanitat d’aquí no gaire, cap al 2050.

El problema, i gran, es que la gent es concentra en gran aglomeracions urbanes, en extensions enormes on les persones viuen una al costat de l’altre sense compartir res, sense serveis mínims, sense urbanització, en grans slams o en faveles. La situació és prou greu com per que el secretari general de les Nacions Unides, Ban Li Moon, un home habitualment assenyat i una mica bullit, renyés als governants del món per la “tremenda immoralitat en la que hem caigut”.

I novament les xifres parlen: més de 1000 milions de persones viuen actualment per sota del llindar de la pobresa i són 850 milions, prop de vint vegades la població d’Espanya, ni tan sols tenen una casa per viure, ni tan sols un sostre en un slam.

És el que passa quan es deixa la ciutat única i exclusivament en mans del sector privat. “No es pot fer ciutat sense el sector privat”, afirma Hereu, “però la ciutat, per ser-ho de debò ha de ser expressió d’un projecte col·lectiu de la seva ciutadania”.

És necessari fer entendre a la iniciativa privada que només les ciutats amb projecte poden generar valor. I aquestes ciutats amb projecte són aquelles capaces de generar llibertat, benestar i cultura. Al cap i a la fi, les ciutats sempre han estat refugis on la gent ha vingut a retrobar-se a si mateixa, a buscar oportunitats i trobar l’aire de la llibertat. Com deia l’Octavio Paz, “la ciutat són els altres”.

Fer ciutat, com ens recorda Hereu, és aconseguir pacte per decidir per on passen els cotxes, quina mena d’urbanització es segueix i amb quin propòsit, com es reparteixen els recursos per equilibrar les necessitats de la ciutat. I això no ho fa un sector privat que crea metròpolis gegantines, on en alguns casos, com el de Santiago de Xile, el barris benestants no traspassen un cèntim als més necessitats, això es fa amb diàleg.