La Presó de Les Corts, un instrument repressiu d’adoctrinament ideològic i moral durant el franquisme. (IV)

El destí de la Presó i la necessitat de recuperar-la per a la memòria col·lectiva

Finalment, cal que em refereixi al destí final de la Presó. El 9 de setembre del 1939 Franco havia promulgat el decret sobre prohibició de requisició, confiscació i ocupació de finques rústiques i edificis i locals urbans que va afectar la gestió de la Presó de Dones. A les actes de la reunió de la Junta de Disciplina del 20 de setembre es recollia que en virtut del decret d’incautació de propietats era probable que la presó es traslladés a un altre edifici, ja que els seus propietaris reclamaven insistentment la seva propietat. Però malgrat la promulgació d’aquest decret que amenaçava la continuïtat de la presó a l’edifici, les preses hi varen romandre més de quinze anys, de tal manera que l’edifici propietat de les Dominiques de la Presentació va patir una doble confiscació, durant la República i durant el franquisme. Les recluses hi varen restar, això sí en una situació de provisionalitat, fins al 31 d’octubre del 1955, data en que foren traslladades a la presó Model.

Així, les preses varen ser acollides a la presó Model de la ciutat i instal·lades en un departament específic per a dones, on varen romandre en situació d’aïllament, amb la finalitat d’impedir qualsevol contacte amb els homes reclusos. Sembla que el trasllat es va concebre com a una mesura de caràcter provisional i que, per tant, no varen fer-se grans reformes ni grans esforços per a l’adequació d’un espai per a les dones que haurien de viure a la Model.

A les actes de la Junta de Règim de la Presó de dones, corresponents a la sessió extraordinària tinguda el dia 31 d’octubre del 1955 es féu constar el trasllat de la població reclusa,  262 recluses i 28 infants, que havien hagut de viure a un edifici  que no reunia condicions per albergar a tantes dones. Hom podria pensar que la Junta de Régimen y Administración de la Presó Model dedicaria alguna de les seves reunions a parlar d’un esdeveniment tant important com havia de ser l’arribada de recluses i infants a la seva nova ubicació. Com a mínim caldria prendre decisions a l’hora d’inserir-les en un presidi d’homes que no estava ni preparat, ni concebut per a compartir els seus espais amb dones i infants. Les actes de la Junta de Régimen y Administración de la Presó Model, presidides pel que fou director de l’establiment en aquell període, Don Francisco Esperón García de Paso, varen silenciar la imminència del trasllat i l’arribada de les preses. La lectura de les actes del període ignora absolutament el fet fins el dia 20 de novembre de 1955 quan, per primera vegada i de forma sobtada, les actes esmenten els noms de dues recluses en fer al·lusió a l’aprovació dels seus expedients de proposta de llibertat condicional. Una forma de procedir molt significativa que encaixa perfectament amb el tarannà i l’esperit de la dictadura. Les preses van romandre a la Model fins als inicis dels anys 60, data en què foren traslladades a la presó de la Trinitat, on varen restar fins al 1983. I des d’aquest establiment varen passar a la presó de dones de Wad-Ras. L’any 1991, la Generalitat de Catalunya va inaugurar el centre penitenciari de Can Brians, que, a la seva presó femenina, acull les dones condemnades a Catalunya.

La finca va retornar a les monges, que l’any 1963 la inscriviren al Registre de la Propietat sota la titularitat de la Congregació de Germanes de la Caritat de la Presentació de la Santíssima Verge. Aquesta congregació decidí enderrocar l’edifici per tal de procedir a la construcció d’una nova escola, de la qual es va arribar a posar la primera pedra en una cerimònia religiosa presidida pel bisbe Gregorio Modrego Casaus. El centre escolar no es va arribar a construir mai, a causa de la manca d’enteniment entre les dominiques i el bisbat de Barcelona i, a més, perquè la parcel·la que quedava estava molt deteriorada i no era suficientment gran. Però, sense respectar els pactes de la primera venda, el solar va anar a parar a mans dels interessos especulatius i una agència immobiliària va vendre la finca a la companyia comercial El Corte Inglés, que des de l’any 1974 compta amb uns grans magatzems en el que havia estat can Duran i la Presó de Dones de les Corts de Barcelona.

Un edifici que havia jugat un paper de primer ordre en la història de la nostra ciutat, com a centre penitenciari,  que cal recuperar per a la memòria col·lectiva, encara que avui només una placa a una de les façanes de l’edifici que alberga El Corte Inglés recordi la Presó de les Corts. No podem oblidar que malgrat les empremtes de la vida en reclusió, algunes dones varen sobreviure a la repressió i a les penalitats sofertes, no es van deixar doblegar mai, no van perdre la seva dignitat i varen seguir essent fidels a la seva identitat i a les seves idees.

Ma Pilar Molina Javierre va néixer a Saragossa l’any 1955. És doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari.  És autora de  La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts (1939-1959), (Ajuntament de Barcelona, 2010). Ha col·laborat en obres col·lectives com Catalunya. Història i memòria (Barcelona, 1995), Diccionari d’ Història Universal (Barcelona, 1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història del moviment obrer als Països Catalans (València, 2001) i Guerra, Franquisme i Transició  (València, 2006). Ha estat col·laboradora de “El Temps d’Història” (2002-2004).