La presó com a instrument d’adoctrinament
Per altra banda, la Presó de Dones fou un instrument d’adoctrinament usat per la dictadura franquista a la seva croada particular iniciada amb el cop d’estat de juliol de 1936.
A la Presó de Dones hi tenien lloc un conjunt de commemoracions, imbuïdes de contingut religiós, que servien per a adoctrinar la població reclusa resident a l’establiment. Si bé la Mercè, la patrona dels reclusos i dels funcionaris de Presons, fou una de les celebracions més importants, se’n varen commemorar altres també de gran transcendència per la connotació religiosa i politicomilitar que tenien en el si del règim franquista. A més es van posar a la pràctica un seguit de mecanismes -el més elemental fou la obligatorietat de cantar els himnes nacionals a tots els actes oficials i de formació- per recordar a les preses on eren, quin era el règim que les mantenia doblegades i quines eren les arrels i les bases ideològiques i morals del nacionalcatolicisme franquista. Disposem d’un ampli ventall d’exemples que van des de la celebració d’un festival amb motiu de la “festividad de la Medalla de la Virgen Milagrosa y de la confirmación de votos de la Hermana Sor Irene Martínez”, passant per la mort del Pare José Agustín Pérez del Pulgar, jesuïta que fou Director del Patronat de Redempció de Penes pel treball, a qui es fa un funeral i es resa un “novenario del rosario”, la celebració de la “tradicional misa del Gallo con motivo de la festividad de la Nochebuena”, o la celebració de la Pasqua Militar, que també arribava a la Presó any rere any, de la que es feia ressò la premsa local publicant que “en la Cárcel de mujeres se repartieron juguetes a los niños de las reclusas, asistiendo el inspector de Prisiones, señor Castillón, el jefe de la Cárcel, don Herminio García Ocaña y la superiora de las Hermanas de la Caridad sor Felipa García Martín”, per citar un exemple de l’any 1940; sense oblidar “los Ejercicios” amb motiu de la Quaresma, les cerimònies religioses que, al llarg del mes de maig, se celebraven “en honor de la Virgen María, con asistencia diaria de reclusas” o el primer i el 15 de Juliol, la festivitat del dia de la “Virgen del Carmen”, patrona de la marina espanyola, la festivitat de “la Virgen del Pilar y Fiesta de la Hispanidad”, la “festividad de la Inmaculada” entre d’altres. Commemoracions i celebracions imbuïdes de contingut religiós, que servien per a adoctrinar la població reclusa resident a l’establiment.
Efectivament, el règim franquista va atorgar a la Presó de Dones gran importància com a instrument d’adoctrinament de les dones que allà hi vivien:
- La ideologia del règim era present en tots els esdeveniments de la vida quotidiana.
- Qualsevol motiu era aprofitat per a celebrar festivals que servien per a fer pedagogia activa. Així el règim inculcava els valors de l’ortodòxia catòlica entre les dones preses. Calia evangelitzar i convertir les recluses a la causa oficial.
- Els valors propis de la dictadura franquista varen presidir totes les formes de relació a l’interior de la presó i varen ser la guia i el punt de referència per a tots els que hi varen conviure.
- Les preses varen viure sotmeses a una pressió ideològica que cercava la seva anul·lació com a dones i varen ser víctimes d’un adoctrinament que va tenir un component clarament sexista, en concordança amb la ideologia franquista i amb la seva particular visió de la moral i de la vida.
- Les recluses havien de sobreviure en un sistema que tractava de redimir-les i aplicava una visió molt subjectiva i contaminada del que es consideraven els valors que tota persona ha de tenir. No és estrany, doncs, que sovint la mare superiora es queixés de la ineptitud de les recluses i de la seva gran manca de voluntat per a fer la seva feina. Quan alguna dona no es volia deixar doblegar i volia defensar i mantenir les seves idees, els seus valors i la seva individualitat i lluitar contra la uniformització que perseguia el règim, inculcant pautes de comportament i formes d’actuar comunes per a tota una col·lectivitat, li podia costar molt car. Maria Salvo recorda que a la Presó de Dones “imperava un règim de quarter, amb formacions, Cara al Sol, crits rituals de “Viva Franco”, “Arriba España”, misses obligatòries, una pressió psicològica molt forta, s’infligien càstigs per qualsevol motiu, com parlar en català durant les comunicacions […]». I és que a la fi de novembre del 1939 es va rebre a la Presó de Dones una circular que es referia als principis més fonamentals de la Disciplina a les presons “poniendo, en primer lugar, la obligación, por parte de la población reclusa, de cantar en forma colectiva diariamente los Himnos Nacionales saludando al mismo tiempo brazo en alto mientras se ejecutan y estableciendo sanciones para las reclusas que dejen de cumplir esta primordial obligación y para las funcionarias que por negligencia permitan su incumplimiento”. Sense oblidar l’obligatorietat dels càntics eucarístics i religiosos durant la Missa.
Si bé a les fonts penitenciàries s’insistia en què l’estat de la disciplina era perfecte i a deixar constància del fet que es complien religiosament totes les disposicions dictades per la superioritat, també se situen episodis que mostren que no tot era sota el control dels organismes de govern de l’establiment. Perquè sovint es varen produir situacions de crítica i rebel·lia i incidents susceptibles de ser sancionats, com les crítiques a la religió i al sistema, la desobediència a les normes, o els provocats per la utilització d’un lèxic considerat impropi pels òrgans de poder. El règim jugava a aplicar un sistema de premis, reconeixement de mèrits i indults, al costat d’un altre de càstigs, sancions i privacions, que se sumaven a la condició inherent de preses de les dones ingressades. I els càstigs podien implicar des de la incorporació d’una nota desfavorable a l’expedient de la reclusa, la reclusió en cel·la de càstig i fins i tot canviar de presidi o perdre els beneficis de la redempció de penes pel treball. Afortunadament, les recluses es varen poder beneficiar de la “magnanimitat” del règim franquista, que va fer coincidir la disminució de les sancions amb determinades celebracions religioses. En algunes ocasions, dates concretes i solemnes es varen aixecar o disminuir les sancions i els càstigs: el 18 de juliol, el dia de la Mercè, el dijous i divendres sants, Nadal, o la concessió de l’indult amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional.
És important assenyalar que les recluses varen romandre a l’establiment en unes condicions de vida infrahumanes, amenaçades per la propagació de malalties infeccioses contagioses, entre les que es trobaven el tifus, la tuberculosi o la sífilis, malaltia de transmissió sexual que en comunitats que, com la de la Presó de Dones, vivien en condicions higièniques precàries, es podia transmetre per contacte no sexual. Malgrat la visió idíl·lica de l’estat higiènic-sanitari de les dones empresonades i de l’establiment que presenten les fonts penitenciàries, les condicions de vida de les preses varen ser molt dures. La manca de condicions sanitàries i higièniques va ser una realitat: sarna, polls, xinxes, la manca de neteja, van ser companyes d’unes dones que van patir un deteriorament del seu estat. Si bé d’una banda, les fonts penitenciàries permeten resseguir el rastre de la malaltia, de l’existència de la fertilitat, de la fecunditat, de la maternitat i de la població infantil, d’altra banda les mateixes fonts no aporten informació respecte de la mortalitat de les recluses, en el marc de la dinàmica demogràfica de l’establiment. De ben segur que entre 1939 i 1955, un llarg període, alguna reclusa va morir a la presó. En canvi, la mort, un acte tan humà —inserit en el que es denomina llei natural o llei de vida— va ser ignorada per aquells que s’encarregaven de la gestió, l’organització i el control de l’establiment.
Un altre aspecte a destacar és la presència d’infants a la presó. El mes de juny del 1939 n’hi havia 44 infants, mentre que el 31 d’octubre del 1955 foren 28 els que acompanyaren les recluses mares en el moment en què les recluses foren traslladades a la presó Model. Recluses i mares foren moltes dones a les quals el règim franquista usurpà el legítim dret a la maternitat, en el sentit més ampli. Els fills de les recluses que, superada l’edat permesa per la normativa vigent –fins als 4 o 3 anys d’edat-, havien de viure extramurs separats de les seves mares podien visitar-les en ocasió de certes celebracions, festivitats i commemoracions. Les recluses i mares únicament disposaven de poques hores per a exercir de mares, concedides per un règim que s’assentava en la família i que féu de la maternitat sublimació absoluta i que fou capaç de deixar a mans de les monges i de la 
Secció Femenina nombrosos infants, que varen haver de sobreviure privats de l’amor, l’educació i l’atenció de les seves mares. Òbviament, l’espai interior del recinte penitenciari fou un reflex vívid de la ideologia del règim, que es respirava en tots els aspectes de la vida quotidiana. Una ideologia que era precís preservar i de la que emanaven uns principis que calia inculcar per la força a totes les dones que varen haver de viure en captivitat. Els valors, la moral, les consignes del règim presidiren la totalitat dels actes a l’interior de la presó i impregnaren absolutament l’ambient al que es va sotmetre al col·lectiu de dones que va passar per l’establiment. I als diferents actes de la vida quotidiana les autoritats del règim representades a l’establiment aconseguiren aglutinar, resumir i sintetitzar tots els ingredients bàsics de la moral franquista: religió, moral catòlica, amor a la pàtria i vida ludicocultural, moralitzant i sana. Ja a la primera reunió de la Junta de Disciplina, el 10 de maig del 1939, els seus integrants, després de manifestar “la adhesión de todos los reunidos al Generalísimo Franco y a su Gobierno” van expressar la seva satisfacció per la victòria feixista, van enaltir el dictador i el seu exèrcit i van al·ludir a la “Cruzada” fent una contundent declaració de principis: “esta reunión abre un nuevo periodo en la marcha administrativa de la Prisión y que es la consecuencia del término feliz de la guerra, en virtud de la cual esta hermosa Ciudad, como tantes otras, han quedado liberadas para España gracias a la sabia dirección con que el invicto Caudillo de España, Generalísimo Franco, ha conducido al Glorioso Ejército Salvador, por lo que él se felicita proponiendo que conste en acta la adhesión de todos los reunides al Generalísimo Franco y a su Gobierno”. Quedava clar que d’aquesta “Croada” no van resultar indemnes les dones preses, que dins del presidi foren sotmeses a les formes de vida que des del poder se’ls va imposar.
Ma Pilar Molina Javierre va néixer a Saragossa l’any 1955. És doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari. És autora de La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts (1939-1959), (Ajuntament de Barcelona, 2010). Ha col·laborat en obres col·lectives com Catalunya. Història i memòria (Barcelona, 1995), Diccionari d’ Història Universal (Barcelona, 1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història del moviment obrer als Països Catalans (València, 2001) i Guerra, Franquisme i Transició (València, 2006). Ha estat col·laboradora de “El Temps d’Història” (2002-2004).