De Can Duran a Presó de Dones
Avui només una placa a una de les façanes laterals de l’edifici que alberga El Corte Inglés Diagonal recorda la Presó de les Corts. Un senyal que passa absolutament desapercebut als milers de persones que cada dia es mouen per aquesta zona de la ciutat, desconeixedores de l’existència de La Presó de Dones, el presidi femení més important de la ciutat en una etapa especialment rellevant de la història de Barcelona i de Catalunya.
L’edifici de la Presó de Dones de Les Corts era al mas conegut com a can Duran o Feló, un immoble que tenia els seus orígens al segle XIII i que va anar experimentant transformacions en el seu aspecte fins que l’any 1743 la família Duran va iniciar la construcció d’un gran casal. La família Duran només passava algunes temporades al mas i la casa i les terres estaven sota la cura de masovers, entre els quals destacà un, l’anomenat Rafeló o Feló, nom pel qual era coneguda també la propietat dels Duran. El període d’esplendor del mas va durar fins a la segona meitat del segle XIX, moment en què es produí la mort de l’últim membre de la família Duran. Al voltant de l’any 1870 els hereus van vendre la finca, que va patir diversos canvis de propietat fins que el 10 de febrer del 1890, Josep Morgades, bisbe de Vic, i Antoni Estalella van vendre l’heretat a quatre compradores. Les quatre persones que van adquirir la finca eren germanes de les religioses dominiques franceses de l’orde de la Presentació, congregació dedicada a l’ensenyament. Però aquesta transacció es va realitzar amb una sèrie de pactes. La primera condició fou que les compradores i els seus drethavents haurien de destinar part de la finca a asil «donde sean gratuitamente mantenidas instruidas y moralizadas jóvenes extraviadas» i la restant part a col·legi, destinat a la instrucció i a l’educació catòlica de noies orfes o desemparades i senyoretes pensionistes. Els venedors es varen reservar el dret de rec
uperar la finca si es destinava a d’altres finalitats. Aquest asil fou denominat del Bon Consell i va acollir joves i òrfenes i tenia senyoretes en règim de pensió modesta. I aquesta fou la funció que va tenir el mas fins als anys de la Segona República.
Respecte de la propietat de la finca, sabem que tres de les religioses compradores van morir i que l’any 1922 l’única propietària que quedava va decidir vendre-la a quatre dones més, també dominiques de la Presentació, imposant-les l’obligació de donar a la propietat el destí previngut per l’escriptura de 10 de febrer de 1890. I així es va mantenir fins al juliol del 1936.
El juliol de 1936, enguany se celebrarà el 80è aniversari, l’esclat de la guerra civil també tindria repercussions en l’Asil del Bon Consell. Efectivament, el 21 de juliol l’Asil del Bon Consell va patir un assalt i les dominiques de la Presentació varen perdre les seves propietats, que foren incautades.
Aquest assalt s’emmarca en el context de l’esclat de la Guerra Civil, quan els centres de reclusió de Catalunya estaven sota la dependència directa del Govern de la República, mentre que la Generalitat, malgrat tenir competències en matèria judicial, segons l’Estatut del 1932, no exercia el control sobre les presons. En desencadenar-se la guerra, el 19 de juliol els establiments penitenciaris institucionals de Catalunya es varen buidar, al mateix temps que sorgien nous centres de reclusió, -com les presons del poble, les anomenades txeques-, creats per les organitzacions politicosocials, que van dur a terme la repressió incontrolada contra tot aquell sospitós de simpatitzar amb els protagonistes de la sublevació franquista. Davant d’aquesta situació de desordre, el Govern de la Generalitat i el seu conseller de Justícia, el militant d’Esquerra Republicana Josep Quero Molares, varen prendre tot un seguit d’iniciatives que, a la llarga, i en el decurs de la guerra, tindrien una gran significació i importància.
Pel decret del 12 d’agost de 1936 totes les presons de Catalunya passaven a dependre de la Generalitat, que assumia totes les facultats que les Lleis i Reglaments vigents atribuïen al Govern de la República en matèria de presons.
La Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya va crear el Comitè de Presons de Catalunya, institució que tenia la doble tasca d’analitzar les deficiències dels presidis, que eren ingents, i de valorar quines eren les seves necessitats, amb l’objectiu d’arribar, d’acord amb principis humanitaris i científics, a una completa transformació del sistema penitenciari. El Comitè de Presons, format per elements tècnics i per representants de les organitzacions obreres, estava integrat per un president, delegat del conseller de Justícia, quatre vocals i un secretari tècnic. La Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, el dia 19 d’agost del 1936 informava que aquest Comitè de Presons s’havia apoderat de la Presó Cel·lular i de la Presó de Dones de Barcelona. I sobre aquesta darrera, en concret, deia que el Comitè havia buscat un nou edifici on instal·lar les recluses que hi havia a l’edifici de la ronda de Sant Pau, que seria enderrocat. L’enderrocament del vell edifici es produí el 21 d’agost del 1936: es trobava al carrer de la Reina Amàlia, tocant a la ronda de Sant Pau. Recordeu que si bé el maig del 1839 havia estat inaugurat oficialment com a presó municipal de correcció i presidi nacional, destinat a la reclusió d’homes, dones, adults i menors a partir dels 8 anys d’edat, posteriorment -probablement a partir del 1904, l’any de la inauguració de la Presó Model,- va passar a ser un establiment destinat a acollir només dones empresonades.
Així, enderrocada la seu de l’antiga Presó de Dones, calia un nou emplaçament per a les dones preses. I el nou edifici havia de ser la casa i les instal·lacions que les dominiques de la Presentació acabaven de perdre recentment. Efectivament, la propietat fou confiscada i el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicà l’ordre d’apropiació del 22 de setembre del 1936, que signava el conseller de Justícia Josep Quero i Molares, segons la qual el Comitè de Serveis Correccionals de Catalunya s’apropiava de l’edifici i instal·lació de l’antic col·legi El Bon Consell, de la barriada de les Corts, amb destinació a una institució reformadora.
El 26 de setembre del 1936 es va constituir l’anomenat Govern d’unitat popular de la Generalitat, que presidia Josep Tarradellas, i Andreu Nin fou designat per al càrrec de conseller de Justícia i Dret. En el marc de les reformes dutes a terme per Nin i de les mesures que va prendre se situa l’ordre del 14 d’octubre del 1936, que es referia a la Presó de Dones.
L’ordre, després de fer al·lusió a l’enderrocament de la Presó Amalia i a l’apropiació de la finca el Bon Consell, explicitava que l’establiment correccional de dones de Barcelona es traslladaria a l’edifici el Bon Consell, amb el caràcter de penitenciaria general de Dones de Catalunya.
P
oc menys de dos mesos després, Nin va decidir que el personal de serveis correccionals de Catalunya que prestés els seus serveis en els establiments de dones havia de ser de sexe femení. Aquesta mesura s’emmarcava en el si de les mesures preses per Nin en l’ordenament jurídic i en l’administració de justícia a Catalunya. A parer de Nin, s’estava vivint un procés de transformació dels antics serveis penitenciaris i la finalitat bàsica dels serveis correccionals havia de ser la readaptació del major nombre de delinqüents possible. Per a aconseguir aquesta fita era necessari fer viable la comunicació entre els que estaven encarregats de dur a terme la correcció i els reclusos. Per això calia que la direcció i l’administració dels establiments correccionals de dones recaigués en dones, per tal d’arribar a una integració entre persones del mateix sexe de les recluses que haguessin de conviure en l’establiment.
Així, Nin va nomenar Isabel Peyró i Polo directora interina de l’Establiment Correccional de Dones de Barcelona. Fins que fou destituïda, després dels fets de maig del 1937, Isabel Peyró dirigí l’establiment transformant i humanitzant la presó. Entre d’altres actuacions destacà la instal·lació de dutxes i bidets, l’organització d’una infermeria, d’un servei de guarderia per atendre els infants de les recluses i la separació de la població reclusa: les preses comunes de les preses polítiques.
Per tant, a partir d’octubre del 1936 l’antiga finca de les Dominiques de la Presentació fou utilitzada com a presó de dones, amb una capacitat normal establerta per a cent recluses, però que en alguns moments va superar amb escreix aquesta xifra, com, per exemple, el gener del 1938, que n’albergava cent setanta-quatre. Era evident que, tal com recollia La Vanguardia en un reportatge publicat el 13 de març del 1937, la revolució havia acabat amb la llòbrega presó de dones antiga habilitant a Les Corts un edifici magnífic on les instal·lacions disposaven de llum directa i “con todas las exigencias de la higiene moderna”. Però malauradament, la situació descrita per La Vanguardia es va truncar aviat.
Ma Pilar Molina Javierre va néixer a Saragossa l’any 1955. És doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari. És autora de La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts (1939-1959), (Ajuntament de Barcelona, 2010). Ha col·laborat en obres col·lectives com Catalunya. Història i memòria (Barcelona, 1995), Diccionari d’ Història Universal (Barcelona, 1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història del moviment obrer als Països Catalans (València, 2001) i Guerra, Franquisme i Transició (València, 2006). Ha estat col·laboradora de “El Temps d’Història” (2002-2004).