El detectiu Toni Tamarit va ser el convidat del sopar debat organitzat pel Club Cortum el passat 7 de juliol. Havia de parlar de “Panamà i les societats pantalla: un paradís fiscal”. I ho va fer. Però va parlar de moltes coses més. Tantes que el temps es va escolar entre les nombroses preguntes dels assistents, a les quals Tamarit va anar contestant amb prudència i discreció, no exempta de contundència en alguns casos.
El detectiu va deixar clar, d’entrada, que ell és això, detectiu, no un economista o un conferenciant. La seva experiència en l’àmbit dels paradisos fiscals i de la investigació és evident. Viatja sovint a Amèrica Llatina, inclosa Panamà. Ha treballat en 42 països i a tots ells hi té informadors. “Germans”, n’hi va dir ell.
La nit va transcórrer entre explicacions sobre què és i què no és un paradís fiscal i informacions que es podrien qualificar de ‘confidencials’ d’escàndols com el cas Pujol, Madeleine (la nena britànica desapareguda a Portugal el 2007) o l’agent dels serveis secrets Francisco Paesa.
Va explicar que la seva funció a Panamà, per exemple, és descobrir qui hi ha darrera els testaferros que posen el seu nom en documents i operacions financeres que fan d’altres persones. Per a sorpresa de molts, va afirmar que Panamà no és un paradís fiscal, per la justícia espanyola, i en canvi sí que ho és per França, Portugal o Polònia. I a l’inrevés, Mònaco és un paradís fiscal segons Espanya i no ho és per un grapat de països.
El combat contra els paradisos fiscals es fa difícil si, com va dir Tamarit, Espanya va deixar de considerar que Panamà n’era un d’ells quan l’empresa Sacyr va aconseguir un contracte molt sucós en les obres del canal que creu aquest país.
En relació al cas conegut com dels “papers de Panamà”, la seva impressió que hi ha moltes qüestions que no s’han explicat o s’han distorsionat. D’entrada, està convençut que l’han aixecat des dels Estats Units i que ho han fet quan els ha interessat. No és casual que quasi no hi hagi implicats evasors estadounidencs i, en canvi, hagin sortit esquitxats un grapat de ciutadans russos. La CIA treu el cap pel darrere dels periodistes que han difós els famosos “papers” panamenys.
A preguntes dels comensals, Toni Tamarit va explicar com funciona el blanqueig de diners i que una cosa és el diner negre (diner guanyat lícitament però no declarat al país de l’evasor) i diner gris (diner procedent d’operacions il·legals: venda d’armes, prostitució, narcotràfic,…).
Més sorpreses: Suïssa no és un paradís fiscal sinó un país de trànsit pel diner que busca amagar-se a indrets més discrets. La geografia de l’evasió s’està desviant cap als països àrabs. Dubai està de moda en aquesta competició.
Allò que no està de moda és presentar-se a un banc amb bosses d’escombraries plenes de diner negre. Cap entitat bancària acceptaria aquests diners, segons Tamarit. Si Jordi Pujol júnior ho feia a Andorra era perquè és fill de qui és fill, no perquè a Andorra posin una catifa vermella a tothom s’hi presenti amb immensos feixos de bitllet.
Toni Tamarit treballava per l’agència de detectius ‘Método 3’, molt coneguda arran de la seva relació amb l’enregistrament d’una conversa entre l’aleshores presidenta del PP catala, Alícia Sánchez Camacho, i l’ex-companya de Jordi Pujol junior, Victoria Alvarez. De les moltes coses que podria explicar d’aquest afer, el detectiu va triar algunes perles. La més sonada que Convergència Democràtica va cobrar 600.000 euros per quedar-se amb la gravació i algun informe de propina. Per Tamarit, CDC va utilitzar la difusió de l’enregistrament per desviar l’atenció del tema principal: d’on ha tret la família Pujol la fortuna que li han descobert a l’estranger. Centrar-la en saber qui havia encarregat la gravació era desviar el focus d’allò realment important i delictiu.
La nit va passar ràpid escoltant les concises però impactants respostes de Tamarit. Va definir com a ‘merienda de negros’ el show que es va organitzar arran de la desaparició de la nena britànica Madeleine, un cas que, segons ell, es va convertir en una màquina de diners, quan és evident que si un menor desapareix el més probable és que estigui mort si no se’l troba en les 72 hores posteriors a la seva desaparició.
I del cas Paesa va explicar que l’havien descobert per casualitat a París en mirar una fotografia on apareixia en un pla secundari.
“No tens por?”, li van demanar. Va fer un mig somriure. “No hi ha temps per tenir por. Passem més nervis que por. Potser la por ve després d’una situació tensa, on et preguntes què fas allí enmig”, va dir i va afegir que ells, els detectius, només són l’instrument, que la gent intel·ligent sap que ells no són l’enemic. Amb tot, alguna vegada li han etzibat: “No t’estàs portant massa bé, eh!”. Expressió gens tranquil·litzadora, clar.
Tots i totes les que van assistir al sopar es van quedar amb la sensació que Toni Tamarit es va mossegar la llengua en més d’una ocasió per no anar més enllà del que la professionalitat li permet. I que seria, segurament, molt interessant convidar-lo a un altre sopar. Mentre, caldrà que confiïn que el llibre que ha escrit amb el seu company Julián Peribáñez i que està paralitzat per denúncies judicials –“La cortina de fum”- vegi la llum pública aviat.
Mentre, aquest investigador privat, que abans ho era de ‘Método 3’ i ara ho és de “Castor&Polux Consulting’, continuarà viatjant pel món, descobrint irregularitats, protegint persones i secrets i, de tant en quan, amb l’adrenalina disparada al màxim.